xiuxiueig

Joc d'ànims

2012-01-09T18:04:00.005Z

Menor o major? La Serenata de Schubert per cello i piano, un fascinant discurs melancònic amb brins d'optimisme.

El Romanticisme té un clixé que encaixa amb el principi d'aquesta peça, però té moltes joies que són molt més que laments vibrats, i sorpreses amb què la música amplia capacitats. No ens l'acabarem pas...

Entre llibres

2012-01-02T19:41:00.006Z

Quan comences un llibre, ho fas per diverses raons, una de les quals és, segurament, certa confiança. En la relació amb el llibre hi ha una aposta i una intenció d'amistat fins al final i, de vegades, fins i tot de retrobament. Tants llibres com hi ha, intento no jugar-me-la per no perdre el temps que hi dedico o tenir disgustos amb el propi criteri. Algun dia, però, hi ha decepció. Normalment, llegint-ne més d'un parell de crítiques i coneixent (si es pot) qui les signa, el llibre acaba essent com te l'imaginaves. A tot això, però, cada vegada estic més convençuda de la influència del context en què es llegeix. L'estat d'ànim, el moment de la lectura, el lloc de la lectura, l'edat i fins i tot l'edició de l'obra, infueixen en el món que construeix dins el nostre cap.
Passar de Proust a Rojals i agafar Houellebecq mentre avances més lentament amb Coetzee i Sales-Rodoreda pot ser explosiu. És el que m'ha passat a mi. Ara bé, no crec haver-me errat en aquest camí lector, ja que n'he estat sempre molt conscient, però havia posat molta confiança en El mapa i el territori. No havia llegit res de l'autor francès, però l'argument i les crítiques apuntaven que m'encantaria. No m'ha desagradat; me n'esperava molt més. I mentre acabava aquest, ja salivava amb una altra joia de l'any que, poso la mà al foc, no em decebrà. N'espero molt de Jonathan Franzen a Llibertat.

La meditació de Malick

2011-10-20T23:58:00.006+01:00

Pocs cineastes s'atreveixen a realitzar un projecte tan costós econòmicament i tan original. The tree of life (traduida aquí com El árbol de la vida) és una pel·lícula ambiciosa, i ho és perquè no és el cine de crispetes més taquiller i previsible de la temporada, sinó un film amb tots els ets i uts: Una obra d'art audiovisual que experimenta, que innova i que resulta ser allò que vol. Després de veure-la entenem que un bon festival com el de Cannes (2011) l'hagi premiat amb la Palma d'Or a la millor pel·lícula.

Què us suggereix el títol? És difícil imaginar-se una explicació literal d'un nom així. Almenys no sembla tan fàcil explicar en imatges què és l'arbre de la vida. Com passa sovint, podria ser que el títol fos rebuscat o molt més ambigu del que concreta el film, però en aquest cas, ens podem refiar del nom. No decep. L'arbre de la vida ho és tot i així ens ho intenta explicar Terrence Malick. Ho fa a través de la naturalesa, de tots els començaments, de tot allò que té vida, del creixement i d'un nucli vital com el d'una família. Tot plegat no ens dóna solucions sinó que planteja preguntes força personals i sovint incòmodes.

Al llarg del film ens centrem en un personatge, en Jack, que de gran (Sean Penn) reflexiona sobre la vida i que també mira enrere, cap a una infantesa crua per culpa de la duresa del pare i marcada posteriorment per la mort d'un germà. Des del començament coneixem a la mare, una dona bella que aprecia la vida i el que la rodeja. Ella és la bondat, l'essència i el centre del benestar familiar. Observar com tot això s'estronca per la forta personalitat del pare (Brad Pitt) és quelcom que pocs com Malick -entès en filosofia- saben expressar. Una casa per a cinc que ho tenen tot per a ser feliços, però que no ho són tan com podrien. Les relacions humanes, prou que ho sabem, poden ser molt complexes.

L'ànima d'aquesta pel·lícula, però, és la bellesa. La bellesa visual, tant pels colors d'imatge, pel muntatge sincopat, per la llum, i pels meravellosos efectes digitals. L'univers és al nostre abast en aquesta pel·lícula. I tot això no seria res, o poca cosa, si no fos per una gran banda sonora. Feta d'obres espirituals, instrumentals, corals, conegudes i no tan conegudes, la feina del compositor francès Alexandre Desplat és fascinant. I no és només que la música sigui o es converteixi en llum ella mateixa junt amb les imatges, sinó que inclou efectes sonors de gran qualitat i un ingredient imprescindible: el silenci. El buit traduït en silenci, i una tranquil·la realitat feta de silencis. Sens dubte, la combinació de tot plegat és un dels motors de The tree of life. Ja ho diu una de les productores, Sarah Green, que “la pel·lícula es pot entendre com un rèquiem per un fill perdut”. De fet, algunes peces que sonen formen part de rèquiems, però més enllà d'això, tot plegat, pel sentit i per l'estructura i la força, es converteix en un autèntic rèquiem.

Segurament és el guardó el que ha cridat el públic a les butaques. Això i perquè hi surten actors coneguts, però no perquè a la gent li encurioseixi el primer que en veu: tot i la venda de tantes entrades, han estat uns quants els que han deixat les sales a mig visionat. Si us agrada el cinema, si no us fa res veure quelcom creatiu i que fa reflexionar, mireu-vos (i amb bons ulls) The tree of life. L'efecte és immediat.

No es pot demanar més

2011-07-19T22:58:00.004+01:00

Sentia fa uns dies a la gran Montserrat Caballé en directe. El cert és que la nostra diva, una cantant excel·lent i cabdal en la nostra història musical, s'ha fet gran. L'edat li passa factura i el temps se li ha endut la potència, l'afinació i la veu tota ella. Només un moment es va percebre l'espurna celestial que era capaç de desprendre la soprano. La resta era cobert d'una melangia de què ella mateixa era conscient, amb somriures que acceptaven sense remei la vellesa i el cansament. No és, però, que sigui només nostra. Montserrat Caballé és de tots perquè, ja ho diuen els entesos, si no és insuperable, és de segur de les més grans de la història vocal general. Ara bé, el seu comiat s'acosta, i jo més aviat diria que s'exigeix si es vol estalviar recitals encara més decebedors.

El timbre d'orfebreria i la bellesa de l'entonació els podem recordar encara, amb ulls oberts i els pèls de punta, en imatges com aquestes:

[Final de Norma, de Bellini, al Thèatre Antique d'Orange. 20 juliol 1974]

Desocupats i exiliats. El desencís.

2011-06-09T12:22:00.004+01:00

Actualment, algunes places urbanes estan ocupades per motius de queixa. Sense voler debatre o voler explicar ara les Acampades, és evident que tota la generació que es comprèn entre el '80 i el '90 té molt a reclamar. Els qui ara tenen de 20 a 35 anys aproximadament s'han format i educat en molt més bones condicions que no pas les generacions anteriors. La preparació acadèmica, com a mínim, és indubtablement millor. Ara bé, malgrat tenir més coneixements i especialitzar-se en una professió per exercir-la, se senten a la deriva. Potser n'hi ha, és cert, que no tenen gens d'experiència i que els convindria sumar-la als estudis, però això és un altre tema, força complex, a més.

Algú que hagi dedicat tots els seus esforços per excel·lir (o no) i ho ha fet preparant-se de valent, vol com a mínim desenvolupar tot allò après. Guanyar-s'hi la vida, vaja. I de què serveix acumular títols, fer peripècies i sacrificis per, a la vegada, fer una mica de guardiola? Serveix per enriquir-se i per deixar la taula parada, però el convit es fa esperar. Tenim grapats de professionals esperant poder treballar, però ni tenen espai ni els donaran cap feina per un temps.

Ningú vol que hi hagi gent que vagi al carrer, és a dir, els acomiadaments no són desitjats. Ens trobem, però, que les generacions que ja estan encaixonades, que ja tenen feina i que la van adquirir fa molt de temps i sovint sense la preparació que hi ha ara, estan en seguretat. Malgrat saben fer la seva feina, no hi ha lloc per a gent jove, per a noves idees i renovació. No hi ha oportunitats. Poc avançarem si els que hi seran al futur perden els seus anys més esplèndids, els de més força, en un estat de repòs just abans de començar, en la divagació i un malbaratament de temps.

És trist veure amb els propis ulls com algú s'ha acomodat al seu lloc de treball, que no ho dóna tot i que ja no hi posa il·lusió mentre rere la porta fan cua per ocupar aquest lloc. Que no ens estranyi que els talents se'ns escapin, que campin a l'estranger i que allà els rebin amb els braços oberts. Volem que les nostres promeses marquin els èxits fora de casa? Que facin créixer altres països? No, però és el que passa fins que res no millori. No hi ha ni bons ni dolents, però uns estan pagant els errors dels altres i ningú no n'ha trobat la solució, si és que n'hi ha. Demanar confiança i esperança és demanar molt a la gent que aviat es cansarà de batallar, i parlo de batallar entre el company i amic que està en la mateixa situació. Tant de bo no ens fem vells esperant les oportunitats o tant de bo n'aparegui una a casa, abans que ens exiliem durant molt de temps, o per sempre.

No ens exposem bé

2011-05-19T23:03:00.002+01:00

Creativitat, aquí? I tant! Crec que, al nostre país, déu n'hi do el que produïm i les ganes que tenim de crear. No ho dic en va. La prova en són les seccions culturals diàries dels nostres mitjans de comunicació. Com que el món de l'art m'encurioseix sempre he intentat conèixer gent emprenedora i creativa que tenim el voltant. Si més no, què fa, com i per què. Estar-ne al cas és veure créixer el país. A banda, quan es pot i es vol, intento donar-hi suport, perquè és la cultura emergent de l'entorn amb què m'identifico. Això no vol dir, esclar, que siguem uns genis. Vaja, tenim puntals artístics mundials en cuina, pintura, literatura... Però n'hi ha arreu. De fet, només cal parlar amb els nostres artistes i escoltar quins referents tenen: ningú obvia el que ve de fora sinó el contrari, més aviat ho admirem i n'aprenem. Això no treu, però, que també beguem d'aquí.

Vull anar a parar, concretament, a les exposicions. De sempre s'han concentrat a Barcelona, que és on hi tenim més infraestructures, turisme i, en definitiva, on hi ha més activitat cultural. Existeixen molts llocs on es fan exposicions -fins i tot llocs inimaginables, per això dic que n'hi ha molts-, però no tants que valgui la pena visitar. Que un centre cívic faci una exposició sense pressupost i la cosa quedi coixa, passa, però que llocs cèntrics i de renom perdin la dignitat amb exposicions sense cara i ulls, no podem deixar que passi. No m'estaré de posar exemples. Servidora fa temps que volta per la capital, però hi ha racons que no havia trepitjat fins ara. Doncs bé, dos d'aquests són el Palau de la Virreina, on s'hi fa l'exposició sobre la generació del 1979; i la Casa Elizalde, que coneixia per altres vessants però que m'ha decebut totalment amb “Formes d'identitat. Artistes catalans a Londres”.

No conec els comissaris de cap de les dues exposicions, però no els contractaria. De fet, puc dir que després de compartir unes hores -hores que en principi havien de ser aprofitables- amb professionals d'aquest ram, la decepció és total. Evidentment, hi ha gent que en sap, però crec que, per les exposicions obertes a hores d'ara, entenent una temporada, no podem estar satisfets. Una exposició no consisteix només en penjar una obra a la paret blanca, igual que un concert no es tracta sols de prémer qualsevol tecla o fregar una corda de qualsevol manera. Hem de cuidar tots els àmbits, perquè n'hi ha d'altres que també fan figa, però aquest, necessita una empenta urgent. Si volem Barcelona capital d'Estat, fem-la ben digna d'aquesta responsabilitat. Podem ser excel·lents, però ens ho hem de treballar. Res de conformitats, cap al sublim.

Versos, per Rilke

2011-04-28T14:15:00.003+01:00

La lectura d'Els quaderns de Malte s'ha instal·lat a la meva memòria. No em treuré mai del cap la imatge d'uns versos que, en veu alta i profunda, ressonaren entre les meves parets, les físiques i les no físiques. I encara són aquí, retinguts a la consciència i impresos en aquest punyent llibre de Rainer Maria Rilke: Els quaderns de Malte.

"Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se'n tenen prou, de jove) -són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s'ha d'haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s'obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans... en dies d'infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l'enteníem (era una alegria feta a la mida d'un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d'una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles... i encara no n'hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d'amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen a tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en l'habitació amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n'hi ha prou que es tinguin records. S'ha de ser capaç d'oblidar-los, quan n'hi ha massa, i s'ha de tenri prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan es tornen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli, la primera paraula d'un poema.

(El cercle de Viena (2010), traducció de Jordi Llovet, pàg. 22)

El cigne esbiaixat

2011-02-22T01:04:00.009Z

I just want to be perfect

Marxar indiferent del cinema és inimaginable després de veure l'última de Darren Aronofsky. Black Swan serà, de segur, una de les obres cabdal del cineasta. I la bona feina no és només seva sinó de l'actriu Natalie Portman, que assumeix el paper protagonista excel·lentment; del director de fotografia; de Txaikovsi (per què no, després de compondre meravelles i aquest ballet en concret); i de la resta de repartiment artístic i equip tècnic.

Dit ras i curt, l'argument de la pel·lícula té la Nina com a protagonista, una bona ballarina que assumeix el repte del paper principal a El llac dels cignes. Per arribar fins a l'estrena del ballet li caldrà, però, treballar el cigne negre. La Nina domina el caràcter del cigne blanc, però li falta demostrar que també pot amb l'altra meitat del personatge. Així doncs, Black Swan és viure el procés de treball d'una jove promesa del ballet, la seva lluita personal per assolir la perfecció i excel·lir com les més grans ballarines. De fet, res més no cap a la vida de la Nina sinó aquesta dansa i la carrera que vol forjar-hi.

A banda que el pes de la pel·lícula cau en la interpretació de Natalie Portman, també és important reconèixer l'encert amb què Aronofsky decideix mostrar-nos aquesta història. Càmera en mà, sovint al clatell de la protagonista i com a ulls d'ella mateixa, aquesta història està filmada amb explícites característiques de thriller. Trontolls suaus, foscor i ombres permanents són elements que reforcen l'obsessió i preocupació del personatge, elements que ens ajuden a entendre'l i gràcies als quals establim empatia cap a ella. La banda sonora, de vegades diegètica i de vegades extradiegètica (per entendre'ns, que ha estat sumada a posteriori i la font no apareix a pantalla), va sempre d'acord amb la narració. La base musical és el mateix llac del cignes de Txaikovski, el ballet, és a dir que s'aprofita la pròpia obra com a banda sonora (un clar avantatge quan la música és inherent a la història). Aquest paper, però, no és gratuït tenint en compte que és una obra fantàstica que permet mostrar amb tota coherència les angoixes de la Nina. L'obra de Txaikovski, intensa i melancòlica, acompanya de manera força adequada el drama cinematogràfic. De vegades ni tan sols ens adonem de la banda sonora, i no és que n'hi hagi poca, però tot i formar part de la història no té un paper primordial. Malgrat això, els elements estan equilibrats, perquè tampoc hi ha una gran quantitat de diàlegs (en aquest cas la dansa i l'expressió corporal s'expliquen molt bé) però sí importants moments de silenci.

Natalie Portman es confirma com a gran actriu amb una solidesa artística inqüestionable. Pel paper en qüestió, es va aprimar i va entrenar durament per estar a l'alçada de la ballarina que interpreta. De fet, és d'admirar que no escatimin amb imatges reals de Portman ballant. Hi ha una doble, pel que se sap, però només en comptades ocasions que ni es perceben. Per altra banda, la resta de repartiment també està ben seleccionat, és a dir que hi ha una bona feina de càsting. Ens sobraria el paper de certa paranoia de la mare de Nina, amb unes pintures innecessàries. Això sí, s'ha d'agrair als guionistes que el final de la pel·lícula no tingui un d'aquells epílegs innecessaris que volen mostrar qualsevol ximpleria supèrflua que allargui la història. El començament del film també és molt encertat, amb breu presentació de personatges i un bon gust en el muntatge i el somni de caire poètic.

L'angoixa és pràcticament palpable a Black Swan. Pocs espectadors, els més insensibles, se salvarien del patiment. No tinc clar que a tothom li pugui semblar possible el que li passa a la protagonista, però, lluny de voler afirmar-ne cap cas o fer-ne una generalització, s'ha de dir que hi ha mons i professions en què s'ha de lluitar molt, i tot allò relacionat amb les arts és encara més malaltís. La competitivitat i l'autosuperació són quelcom constant en molts artistes que pot arribar a ser un èxit però també una pròpia destrucció. És l'absorció expressiva i mental el que duu a més gent del que sembla a un aïllament i summa preocupació. La recerca d'una perfecció que mai no serà possible si ho han de decidir els altres. Amb compte amb la fascinació per l'èxit i el sublim. Amb compte.

Sumant tòpics romàntics

2011-02-05T15:02:00.005Z

Com som els humans. Prou bé que ho sap Proust. Uns éssers complexos i a la constant recerca del nostre sincer somriure, a l'assoliment d'això tan gastat que ens tranquil·litza. Hi ha qui no pot viure, qui no té res; hi ha qui, amb poc i/o molt, es conforma; i hi ha qui mai no arriba a acontentar-se ni realitzar-se sinó que queda atrapat a la insatisfacció. I aquesta irremeiable necessitat d'anar a més, d'acaparar-ho tot i de constants inquietuds, empeny l'humà a la solitud. Va pujant esglaons, arriba als cims, però vol assolir-ne d'altres, de vegades amb pressa. Que tots estem sols és innegable. Malgrat l'afany de companyonia, de confluències socials i l'amor obtingut, sempre estem sols. Cadascú és un de sol, i la inherent individualitat de què es forma el 'tothom' no es transforma ni amb una ànima bessona.

Viatger davant un mar de boira, de D. Friedrich.
Una pintura romàntica molt vista però no per això desencertada.

Més que un objecte

2011-01-16T16:41:00.008Z

No confio que el paper s'acabi. Què faríem el grapat de romàntics que volem palpar cada lletra, cuidar aquelles pàgines entre cobertes, o escriure ran d'una gran cita? La digitalització ens apropa moltes coses a través de la pantalla, però ens separa d'altres. Jo vull el llibre entre les mans. Vull fullejar el diari i endur-me'l on sigui sense preocupar-me de bateries ni errors electrònics.

És curiós com ens poden fascinar els avenços de la tecnologia i, a la vegada, el retorn a modes passades i resultats de dècades enrere. Una Lomo o un vinil vs. l'últim model de Nikon o la novetat de MacKintosh en iPod, iPad o iPhone. Ara bé, jo em quedo amb el valor de les coses que fan història i que no per això deixen de ser especials. Coses que no s'espatllaran de sobte sense entendre per què.

Entre aquestes coses hi ha el llibre. Actualment el disseny i la contraoferta d'altres coses ha fet augmentar l'esforç per fer atractiva aquesta magnífica cosa (pràcticament un ésser viu) en tots els sentits. Se'n cuida molt l'aspecte (bé, hi ha editorials que, si és que ho han intentat, no se n'han sortit). Per això ja se'n diu el llibre-objecte. M'alegra fer una ullada a llibreries o biblioteques i que les portades em cridin l'atenció, per boniques o personals, abans de saber de quin títol i autoria tracten. I sí, fa goig tenir una cosa així entre les mans. Posar el punt, tancar el llibre i veure que el seu exterior també està en consonància amb el seu interior, o, si més no, em permet identificar-lo de grat perquè té estil i ha estat dissenyat fins l'últim detall.

Els llibres d'il·lustracions en són grans exponents (com Barbara Fiore Ed.), però també ho són les novel·les (fantàstica feina la de Blackie Books, Minúscula, Libros del Asteroide, Cercle de Viena...).

Petit Helio

2011-01-10T00:02:00.007Z

(autoria desconeguda de la fotografia)

Fantàstica imatge per copsar què pot ser un concert gairebé màgic a l'Heliogàbal de Gràcia, en aquest cas, al concert dels poètics Inspira. Una mostra de l'ambient, únic, d'un indret que és molt més que un bar: saleta de concerts, d'exposicions, de jam sessions, de recitals, de llargues nits de bona música i cerveses i molta gent. Un espai que s'ha de viure. Un espai per gaudir-ne qualsevol nit.

(Això no pretenia ser un anunci sinó un reconeixement)

Hivern en escena (3)

2011-01-05T09:29:00.008Z

Why is it hard to talk?

GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA

El reformat Teatre Lliure de Gràcia torna a acollir grans obres, amb una entrada reformada i àmplia, però amb una escala saturada i una sala petita i propera que la faria una delícia si no fos que el públic té el costum d'espatllar els moments amb qualsevol senyal d'humanitat

( si tens un refredat o quelcom que et provoca tos i semblants, queda't a casa; no vinguis a desembolicar els caramels a mitja obra; no comentis l'obra amb els del costat mentre la fan; no et canviïs de lloc a mitja obra i menys si vas amb talons;... segur que em deixo coses).

A Gata sobre teulada de zinc calenta els detalls i el so són essencials per la proximitat i la tràgica delicadesa de l'obra. Per exemple el pianista és un bon alicient que ho vernissa tot amb subtilesa. De fet, al començament de l'obra hi ha un dels moments especials en què el silenci per part de la resta és imprescindible: Joan Carreres xiuxiueja una cançó arran de piano... I llavors apareix Chantal Aimée, amb veu imperfecta i entonacions exagerades, molt i molt teatrals. Àlex Rigola té els seus actors i actrius fetitxes i alguns fóra bo que els canviés... Qui més s'hi llueix és Andreu Benito. Admirable per naturalitat i amb un personatge interpretat excel·lentment. La resta els podem felicitar per la difícil feina de contenció que exigeix cada personatge. Rigola opta per una interpretació freda en contrast amb el que podria ser una obra extremament duta al sentimentalisme. Però aquí, els silencis, la lentitud o la manca d'exaltació són més importants que el que es diu. Era una opció vàlida que funciona.

El que també té un resultat espectacular és el decorat, que simula un camp de cotó i que s'il·lumina tènuament, de roig o del que calgui segons el moment de l'obra. No ens situa a cap època en concret. És tan atemporal com els problemes que s'hi tracten. Un drama de dalt a baix amb un treball d'actors basat en allò emocional, en difícils relacions humanes, en personatges que no se saben comunicar. Un Tennesse Williams amb totes les regles.

Hivern en escena (2)

2011-01-04T22:30:00.004Z

L'HORT DELS CIRERERS

El més rellevant d'aquesta proposta del Romea és que Julio Manrique sap jugar bé les seves fitxes i, per tant, aconsegueix trobar l'intèrpret ideal per a cada paper. El repartiment llueix i aquesta és la sorpresa, perquè servidora no s'esperava que una actriu de volada però molt acostumada a la televisió com Montse Guallar lluís tant al seu paper de mare de bona societat sobre l'escenari acústic. Es fa sentir bé i encaixa perfectament amb el perfil de dona que hi representa. Pel que fa a David Selvas, s'ho ha treballat admirablement bé, amb un canvi de veu molt apropiat i un estil nou, un personatge força diferent dels que li hem vist fer. Cristina Genebat, sempre esplèndida, una actriu molt sòlida. Mireia Aixalà esdevé la nena perfecte amb un personatge que ni fet a mida li aniria millor. Una Sandra Monclús que fa riure i parla amb un accent fantàstic. Una Gemma Brió estupenda que fa pensar per què no l'hem vista gaire últimament. I la resta, molt adequats també, excepte Oriol Vila, una mica forçat, i Ferran Rañé, dins el seu paper però que no toca l'excel·lència. S'ha d'afegir que hi ha moments esplèndids, com la festa i les escenes entre el jovenet i el criat, molt inspirades.

Fotografia de David Ruano

Pel que fa a l'obra, hi ha un llarg debat que plana sobre aquest clàssic d'Anton Txèhov. Julio Manrique ha volgut fer-ne una comèdia amb els seus punts dramàtics. Tenint en compte el guió, és (diria) quasi inevitable que hi constin tant la vessant còmica com la tràgica, però la barreja es fa estranya. I això és el que fa que alguns espectadors surtin d'allà sense tenir clar el que li han volgut dir. Els aspectes que menys ens han satisfet són la banda sonora (melodies adequades, però arranjades per instruments i estils d'aquest segle que són totalment fora de lloc, en desavinença total amb el context) i l'escenografia, sobretot el penúltim decorat. La caracterització, però, és encertada, contemporània a l'època. I el cirerer gegant, per cert, magnífic!

No és l'obra que esperes de Manrique, tot i que té els seus tocs (i que precisament no s'entenen amb la caracterització i aquest Txèhov), però si fos dirigida per un altre ens hauria sorprès. Penso que un Mestres l'hauria dirigit molt formalment a la perfecció, però encara que no estigui a l'alçada de 'La forma de les coses' o 'American Buffalo', hem d'aplaudir Manrique i digerir-la.

Hivern en escena (1)

2011-01-04T22:23:00.005Z

PLUJA CONSTANT

De 'Pluja constant' hi ha certa sorpresa i un punt de decepció. Res a dir sobre els intèrprets, que ho fan magistralment. Joel Joan treu les urpes fins i tot amb una mica de vena còmica; i Pere Ponce mereix un fort aplaudiment perquè té el personatge més estereotipat però el sap dominar a la perfecció. L'única cosa que el fa trontollar és aquest català un pèl rovellat que l'entrebanca en alguna frase, però és el pa de qualsevol intèrpret. No oblidem que és molta estona damunt l'escenari, sense callar i amb escenes molt intenses.

L'escenari totalment despullat és importantíssim i fa que la il·luminació hi guanyi encara més. Aquest és un dels punts claus i més impressionants de l'obra: els jocs de llum. Brutals. El més fluix, diríem que és el guió, amb girs interessants però diàlegs i moments innecessaris (com un dels balls o cançons i els acudits fàcils enmig d'una gran tragèdia i món gris). Són coses que la desvirtuen. El preu de l'entrada també podria reduir-se: no és que el teatre en general sigui car, perquè té el preu que mereix, però en aquest cas, amb només dos actors i pràcticament cap despesa en decorat... Cal apuntar tan alt? És millor omplir la Villarroel, que no s'acaba d'omplir ni de conya.

Les dues bandes del 2010

2010-12-26T19:00:00.006Z

L'Ara ha fet diana amb l'últim suplement de cultura de l'any i la seva portada: Mishima i Els Amics de les Arts, les dues bandes de l'any. Els primers van ampliant públic any rere any (ja en porten uns quants) i disc rere disc (van néixer en anglès i ara s'expressen en català). Se'ls ha titllat sempre de lletraferits (que no és res dolent) i molt barcelonins, estrictament de ciutat. Els segons, només tenen dos discs i han trepitjat, si no tots, molt i molts escenaris catalans en poc temps. No han parat i malgrat tenir un bon públic que els va al darrere, segueixen incrementant-lo. Als Amics, però, no se'ls titlla de ciutat sinó que tenen un caràcter que els obre les portes a tots els pobles amb una proximitat i confiança derivada de la senzillesa i sinceritat de les seves lletres i músiques simples (simples perquè resulten i no són gaire complexes o innovadores musicalment parlant).
A uns i altres, felicitats. Tots dos són defensables i treballen de valent. Ara bé, no sé quin percentatge de seguidors comparteixen... El que em sembla molt i molt encertat, rere l'allau de crítiques que provenen dels fans absoluts de Mishima i el pop més independent (a grans trets), és el que en diu l'Albert Puig. Podem pensar que, com a mànager d'Els Amics de les Arts, escombra cap a casa, però abans de ser-ho també pensava això mateix i encara és un admirador empedreït de Mishima. Deia, al suplement:

"No fa pas tant que Els Amics de les Arts compartien pis d'estudiants i es miraven el panorama musical des de la banqueta. Ningú podia pensar que el tsunami que els venia la damunt tindria unes dimensions tan descomunals i que passarien de ser teloners invisibles a omplir dos dies seguits al Palau de la Música en poc menys d'un any. Els grups que creixen tan ràpidament acostumen a ser carn de canó. Sembla com si no poguéssim digerir sense enveges que a algú li vagin bé les coses, com si fos delictiu que a la gent li agradi el que fas o que per arribar a l'èxit s'hagi de passar prèviament per una llarga penitència." [...]

Barceló (2)

2010-12-05T23:31:00.005Z

Barceló 1983 – 2009. La solitude organisative.

La de l'Arts Santa Mònica només pot entendre's com a tast del que pot arribar a veure's d'un geni artístic. Al CaixaFòrum, en canvi, hi ha prou espai destinat a l'obra del mallorquí que permet un recorregut complet i acostar-se alhora al traçat del pinzell, l'esquitx o els secrets de l'obra, però també allunyar-se'n per veure-la en perspectiva. Cal veure-la en perspectiva, l'obra, perquè es tracta de peces de grandària considerable, algunes de les quals no cabrien a qualsevol habitació tant per la seva alçada com per la seva amplitud. Sense anar més lluny, com el Gran elefant dret que fa la vertical fora del recinte de l'exposició (fa 8 metres i se sosté per la trompa). Potser heu vist aquesta magnífica escultura passant pel carrer (i potser, com jo, heu tingut el desig d'endur-vos-la al jardí de casa).

L'exposició té obres fascinants i mai exposades. De fet, moltes d'elles ni tan sols tenen títol. Hi podem veure trets característics de Barceló com la imatge de cranis, la sovint predominància de tons foscos, un cert desordre ordenat, l'aspecte brusc, l'univers marí, animals... També s'hi pot fullejar la Divina Comèdia que va il·lustrar per a Galàxia Gutenberg i algunes de les làmines originals, així mateix com pintures, escultures i quaderns que l'artista ha cedit a l'espai.

El món terrenal que pinta Barceló és captivador potser per la intensitat que desprèn cada obra i curiós pel relleu, tant si són obres fetes de pintura o inclouen materials diversos. A més, com que l'artista entén una semblança directe entre l'art de pintar i l'art de cuinar, no s'està d'afegir aliments a les seves creacions. Els animals marins prenen molta importància, sobretot en la interessant part que ell va pintar a les fosques però que de vegades queda lluny de la brutalitat d'altres obres. L'exposició la tanquen els retrats, alguns d'ells, impressionants per la mida i punt de vista, ja que pinta primeríssims primers plans. El que està clar, però, és que el seu autoretrat, que va interrompre i acabar temps després de començar-lo, és una obra cabdal. És l'última de la mostra i la que dóna nom a tot plegat: La solitude organisative (2008). Deu fer aproximadament 3 x 4 metres i s'hi pot veure Barceló en forma de goril·la assegut en un racó. A primera vista no sorprèn que això sigui un autoretrat, perquè Miquel Barceló és una autèntica bèstia de la pintura. Comprovat. Aquest pintor, però, cal mirar-se'l i conèixer-lo a fons.

Anar a aquesta mostra és viure una experiència del tot recomanable. També és recomanable llegir l'extensa i interessant entrevista a l'artista que oferia el suplement cultural Time Out #1 del diari Ara, el diumenge 28 de novembre.

Lulu

2010-12-04T17:50:00.005Z

Parlar d'òpera, per alguns, encara pot semblar un acte d'elitisme, però no, deixem-nos estar de prejudicis. Una gran sala elegant i majestuosa com un teatre d'òpera és així perquè la seva història ho exigeix i perquè acull un espectacle molt global. L'entrada no té per què ser de tres xifres (ni tan sols de dues) i en canvi, el que aporta és més que una història. L'òpera és paraula, música, dansa... De vegades pot arribar a reunir totes les arts i no ho fa de qualsevol manera. D'una obra, potser se'n fan menys de cinc passis, però gairebé sempre hi ha hagut un treball intens, rigorós i, al cap i a la fi, excel·lent, darrere la preparació de l'obra. Compte amb l'òpera: els qui no l'acabin d'apreciar o els qui encara no s'han desvetllat del tot davant tal espectacle, que obrin més portes i en tinguin més oportunitats. Una vegada comproves el plaer de l'òpera, repetiràs. O no és així amb tots els plaers?

LULU, d'Alban Berg (Gran Teatre del Liceu, novembre 2010)

Recomano veure òpera, però potser no cal començar amb una com Lulu, que signa Alban Berg, un deixeble del dodecafonisme i un juganer de la tonalitat. Berg és bo, però no tothom digereix les seves obres, perquè no és tan fàcil com Mozart ni de lluny. De totes maneres, pels qui tinguin l'oïda acostumada a diverses propostes sonores, és sensacional capbussar-se a Lulú. Un cop els sentits es deixen endur amb comoditat per aquesta música, la persona és dins la història i al costat de Lulú, una femme fatale que va més enllà que una prostituta i que moltes dones.

Certament, el personatge principal, aquesta Lulú que interpreta Patricia Petibon, mereix presidir el títol de l'obra i mereix que se n'expliqui la vida, perquè sovint veiem personatges colpidors, estranys i provocadors, però no gaires de tan forts, únics i complexos. La soprano Patricia Petibon no ho pot fer millor, no se li escapa res. Té un físic que encaixa amb Lulú, es mou sense problemes, d'una manera totalment adequada i canta de meravella. No és una partitura fàcil, la de Berg, i poques cantants són capaces de fer aquest paper. Petibon, però, és un encert, sens dubte.

La producció d'Oliver Py és sensacional. La veritat és que, l'escenari mateix amb tots els elements que el conformen no deixa d'impressionar al llarg de l'obra malgrat és excessiu en alguns elements pel seu afany de provocació, però segueix una coherència total amb l'univers de Lulú.

La direcció musical, a càrrec de Michael Boder, satisfà, perquè ja hem dit que Berg no és fàcil ni tampoc una peça curta ni lleugera, però l'orquestra se'n surt.

En definitiva, a mi m'ha semblat una òpera espectacular. En destaco un dels moments de mitja història, en què Lulu exclama un crit de llibertat que colpeix qualsevol ànima viva. Petibon m'ha captivat amb una Lulú brutal i la posada en escena és per admirar. Les gràcies, però, han d'anar primer a Berg, que va escriure una obra bestial en tots els sentits.

Si voleu una crítica completa i amb més enteniment, llegiu aquesta de La Porta Clàssica. I per saber l'argument de l'obra, entreu aquí.

Hem de tocar sempre de peus a terra?

2010-11-21T13:05:00.002Z

A la pantalla de l'altra pantalla

2010-11-03T01:02:00.005Z

Recordeu Fight Club? Se7ven? The curious case of Benjamin Button? És a dir, recordeu l'obra major de David Fincher? Director de bones pel·lícules, de pel·lícules de capçalera, David Fincher ha tornat a la càrrega i no ho ha fet sol, al contrari: ho ha fet amb un Shakespeare dels nostres temps: ni més ni menys que el guionista Aaron Sorkin (el qui signa magistrals capítols de l'exitosa sèrie americana The West Wing).

Tots dos genis del cinema (perquè sí, perquè malgrat ser una sèrie, The West Wing té la qualitat cinematogràfica que es gasta ara a les sèries de qualitat -que són, malauradament, les que es produeixen a l'altra banda de l'oceà o, claríssimament, fora del nostre país), doncs, tots dos genis del cinema han creat The Social Network (La red social). Cuita a foc lent, la pel·lícula consta d'un ritme immillorable (fins que algú demostri molt difícilment el contrari) i d'uns diàlegs envejables. La interpretació del protagonista, a mans de Jesse Eisenberg, és tan òptima que poca cosa se li pot retreure. Ídem per a alguns dels seus companys (entre ells, Justin Timberlake, que fa ràbia, però perquè n'ha de fer).

The Social Network explica el naixement del Facebook, allà on anireu en acabar d'aquesta pàgina. Tothom ho sap, tothom el coneix. A través de la pel·lícula ens expliquen -a la seva manera i sense el suport dels personatges reals- com va ser crear el negoci del segle. Com sempre, amb diners i drets pel mig, les coses sempre es compliquen, i ni els millors estudiants de Harvard se'n salven. El resultat és un drama ple de creació però també de destrucció. Veieu-la o us quedareu enrere. Bé, de fet, tant hi fa si mig món l'ha vista, però sigueu conscients que el bon cinema cal aprofitar-lo.

Paraules, música i gestos d'homenatge

2010-10-26T20:56:00.006+01:00

Aquest any en fa 150 que Joan Maragall, poeta modernista, va néixer a Barcelona. Va viure 50 anys, així que també es commemoren 100 anys de la seva mort.

Els que el van veure, deuen recordar el muntatge que Joan Ollé va idear per a homenatjar Salvador Espriu. Aquella barreja d'arts ben mesurades i combinades va seduïr i emocionar públic i crítica. Enguany, doncs, Ollé ha preparat un espectacle similar dedicat a Joan Maragall, a qui li pertoca retre homenatge.

Joan Maragall, la llei d'amor s'expressa a través de la poesia, com era d'esperar, però també ho fa a través de la dansa a petites dosis, de la música amb delicadesa i també impostura, i de lectures d'articles, anotacions o correspondència. La proposta, ningú podrà dir que no és completa. El fet que no només s'hi recitin poemes i que l'ordre de tots els elements no sigui estrictament cronològic o unitari, el fa més amè i entenedor del que podria semblar. Maragall no era només un burgès escriptor sinó algú amb criteri, algú que, a banda de parlar del Comte Arnau també parla de la bandera, de la guerra i d'Espanya. I ho fa honestament, sense malícia i amb enteniment. Algunes de les reflexions que es desvetllen a l'obra fan pensar que la seva importància i complexitat anava més enllà del que alguns li han adjudicat. És bo asseure's davant aquest espectacle amb una idea del poeta, però si no és així, en aixecar-se, hom tindrà aquesta idea, vaga o més aviat clara, però haurà copsat la figura de Maragall.

L'escenografia és àmplia i elegant, molt càlida. La disposició de cadires, taules i esglaons no té importància; el repertori és una tria de fragments, com la posada en escena. Hi prima la paraula. És tan important la paraula, que els intèrprets no tenen res de novells. Les veus que hi ressonen són les d'actrius i actors capaços de dur el text a l'excel·lència amb una gran vocalització i una dicció perfecta en la major part dels casos. Victòria Pagès, Montserrat Carulla, Joan Anguera, Àngels Poch, Paula Blanco -valor en alça- i Albert Pérez se senten i s'entenen amb molt de gust. Ara amb geni, ara amb tristesa, ara amb admiració. Rigurositat de moviments i intervencions quasi immillorables. A destacar, però, Montserrat Carulla, professional de cap a peus, la més natural i convincent. La més emotiva, sens dubte.

Una dona, una veu

2010-10-14T18:20:00.004+01:00

Ella és la veu. Deixo aquí un parell de mostres del que és capaç de fer, en qualsevol circumstància, de bon matí o al final d'un llarg dia de rodatge. Sílvia Pérez Cruz.

Amb el seu pare, entre jugadors de cartes:

Entre músics, de manera improvisada:

Al capítol de Bestiari Il·lustrat, on li van fer unes fotos esplèndides:

Barceló (1)

2010-10-03T12:22:00.007+01:00

Barceló abans de Barceló (1973-1982)

I per què aquest nom a l'exposició de l'Arts Santa Mònica? Són els inicis de l'artista, obra signada pel mateix Barceló que, sí, es faria gran i faria coses més grans, però no hi ha res a l'exposició de què ell renegui, no pas de tot allò amb què va començar i que segurament va utilitzar com a esglaó per a peces de gran èxit.

Diversos temes i etapes separen l'obra del mallorquí. Hi ha la part de Bestiari, protagonitzada per cans amb especial fixació, i litografies. A Vanitas, la matèria orgànica és la peça de museu. Un joc de varietats que modul·len constantment amb l'imminent pas del temps i la inherent descomposició. La Poesia experimental és on, amb enginy, somriu a l'espectador, com l'obra "Coit" i els revòlvers. També hi ha Llibres, que són vius però no necessàriament per les paraules. Els Retrats i autoretrats, amb pinzells o sense, i Elements de paisatge acaben de configurar aquesta passejada entre la creació d'un jove Miquel Barceló.

Provocador, brusc, brut, sense manies -però amb fixacions- i desafiant. A Barcelona hi havia d'haver "Tot Barceló", però és arreu, fins i tot a la Sala dels Drets humans de la ONU, alçant els ulls. Ens queda, entre altres, La solitude organisative al CaixaFòrum i una visita a Avinyó per amarar-nos de Barceló, algú més enllà d'un pintor transgressor de fama internacional.

*L'exposició a l'_rts S_nta Mònic_ es va acabar el 26 de setembre.
La del CaixaFòrum continua fins al gener.

On bufa la tramuntana

2010-09-06T19:53:00.004+01:00

Mishima, Quimi Portet, Roger Mas, Pascal Comelade, Els Amics de les Arts, La Troba Kung-Fú, At Versaris & Ass Trio, Love of Lesbian... Tots aquests i més han passat per Figueres durant la darrera setmana. Encara no hi havia estat per aquestes dates i no era conscient que la ciutat empordanesa vessa en ocasions com aquesta. Omple places i carrers i la organització no té res a envejar d'altres festivals. Sí que se'ls pot retreure, però, que el so de dos concerts s'acaparin mútuament per la proximitat. A més, hi ha tant públic que alguna de les actuacions era inaccessible a partir d'un nombre de gent. Això sí, poden presumir de puntualitat.

Aquesta és una de les cançons que van sonar, a l'escenari dedicat al Terra i cultura, on Joanjo Bosk va fer-nos una petita mostra del seu talent. Comproveu la força musical de Beatus ille.

Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l'una banda a l'altra;
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven...
Sortós qui com un déu s'ha embriagat d'amor
i d'un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d'abraçades...
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n'anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues...
Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s'alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles...
Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se'n l'heroi, fins que n'estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada...

Josep Palau i Fabre

El bressol del català

2010-08-30T21:50:00.001+01:00

Very Pomelo

2010-07-27T13:45:00.007+01:00

Perquè en directe ho fan de conya i la seva proposta musical ha refrescat l'estiu. L'estil del cantant és inconfusible, no passarà per alt als seguidors de Sanjosex (també hi fa de guitarrista). Tasteu les magdalenes i la cuina dels Very Pomelo al Figaro, Figaro, el seu disc de debut.

American Buffalo

2010-07-21T20:51:00.009+01:00

Encara que no quedin entrades, s'han corroborat les meves ganes de veure Coses que dèiem avui. Julio Manrique, habitual en lloances des d'aquest bloc, és un crack, i com a crack, ho ha tornat a demostrar amb American Buffalo.

Només entrar, l'escenari (i sobretot la ràdio) es fa amb els espectadors. Entre prestatges, taules, llums i cadires hi ha un munt de ferralla. Es tracta d'un paisatge força estrany o com a mínim inusual, vist des d'aquí. Tot d'objectes vells, antics, moltes coses americanes i una perruca de plomes d'indi a l'entrada omplen l'escena per convertir-la en una botiga ideal per a col·leccionistes. L'Espai Lliure, cal dir-ho, li va a la mida.

Per la botiga s'hi mouen, parlen i barallen, tres personatges. Tots tres, interpretats per tres bons actors: dos que exploten el seu talent rere grans papers (Marc Rodríguez i Ivan Benet) i un que descobrim i que admirem a l'instant per la seva gran interpretació totalment encertada (Pol López).

David Mamet és l'autor d'aquesta tragèdia clàssica, però que això de “tragèdia” no desorienti a ningú: tothom s'hi pot fer un fart de riure, a l'obra, hi ha moments per a tot. La bondat d'en Don, l'innocència i joventut d'en Bob i la xerrameca desacomplexada d'en Teach van més enllà de tot això. Ells són un trio que no deixa indiferent i que es deixa endur per impulsos, obsessions i temeritats. La història és simple però complexa, intel·ligent i natural, però sobretot intel·ligent, perquè, de fet, acaba allà on comença. Director i actors s'hi poden lluir, i ho fan. Tot gràcies a Mamet (i a la bona traducció de Cristina Genebat), que va crear el desordre d'American Buffalo.

10J

2010-07-14T13:37:00.007+01:00

Se n'ha parlat, se n'ha escrit, se n'ha discutit... No podria afegir-hi res de nou sinó afirmar la meva satisfacció de formar part d'un dia tan emocionant com aquell.

No parem de somniar

2010-07-08T13:27:00.002+01:00

Últimament, les circumstàncies s'han anat agreujant. El país, per diverses bandes, cou. Som una nació i tenim dret a decidir. Som una nació, i estimem la nostra selecció. Però no ens respecten, ens ho prenen tot. Sortirem del malson? De moment, seguim somniant.

Lluís Danés a el·laborat, des d'Òmnium, aquest espot inspirat en la cançó de Lluís Llach per sensibilitazar el poble català. Gràcies.

La meva, no és al Mundial

2010-07-04T16:31:00.002+01:00

El poeta eutrapelista

2010-06-28T23:53:00.002+01:00

És Josep Pedrals.

L'eutrapelista Pedrals és un documental que intenta retratar el poeta Josep Pedrals. L'eutrapèlia, que és la capacitat de moderació en el divertiment, defineix i caracteritza el protagonista. Dir que sí i dir que no i tenir raó sempre.

La poesia, l'humor i la música són alguns dels fils que condueixen el documental, però qui parla de tot això no és només Josep Pedrals sinó els qui el coneixen. Gràcies a Màrius Serra, Enric Casasses, Bernat Dedéu, Esteve Plantada, Marc Torrent, Guillamino, Ester Andorrà, Ferran Garcia, Els nens eutròfics (Albert Sagrera, Roger Puig, etc.) i Helena M. Alegret, el diàleg ha estat possible.

L'equip són els alumnes de Seminari Documental de Creació de 4t de Comunicació Audiovisual, tutoritzat per M. Dolors Genovès (directora d'"Adéu, Espanya?").

El documental de l'any

2010-06-23T18:00:00.004+01:00

M. Dolors Genovès ha fet diana. La idea d'aquest documental, que compara la realitat política de diversos territoris que lluiten per ser un país independent, va sorgir abans que als Països Catalans féssim cap consulta sobiranista. L'avinentesa no podia ser més encertada.
Tot i que és un documental a favor del "sí" a la independència, Dolors Genovès i l'equip de TV3 ha aconseguit comparar, tractar amb naturalitat i sense temor aquest tema que tant ens preocupa a tots plegats (als catalans i als espanyols). Adéu, Espanya? mostra com a Grenlàndia, a Escòcia, al Quebec l'assumpte es tracta amb total respecte i tranquil·litat, tot el contrari de com es tracta a Espanya. Amagar-se de la realitat no serveix de res, la secessió és totalment democràtica. Potser és que encara no hem arribat a la plena democràcia...

M

2010-06-22T21:59:00.005+01:00

Pell de gallina. Moments estel·lars, potser el concert de l'any. Una col·laboració que confirma que dos grups catalans han emocionat el públic i que ho han fet molt humilment amb bona música i bona lletra. És cert, clar i breu.

Els Manel tocant Mishima al concert de Mishima, tota una aventura en un ordre apoteòsic.

At versaris

2010-06-17T22:50:00.006+01:00

Es pot fer bon rap en català.

Història d'un fracàs

2010-05-28T11:36:00.004+01:00

David Castillo ha escrit a l'editorial del suplement de Cultura de l'Avui una gran veritat, i ho ha fet d'una manera que m'ha semblat molt entenedora:

"El fracàs de l'encaix de Catalunya amb Espanya es demostra cada dia. No és una qüestió de l'idioma -en determinats barris de ciutats i pobles de Catalunya es parlen més de cent llengües- ni de costums sinó d'una evolució diferent i, sobretot, d'incomprensió. Ni un polític de marcades simpaties catalanes -seguidor barcelonista i progressista- com Zapatero és capaç de comprendre les necessitats igualitàries de Catalunya. I a Espanya, un català se sent discriminat: en la qüestió dels impostos i en la cultural, on l'adjectiu català ha esdevingut més pejoratiu que abans, quan en determinats àmbits representava un signe de modernitat. En el terreny lingüístic no cal parlar-ne: sembla una ofensa que pugui haver-hi dins d'Espanya alguna cosa més que el castellà -o el seu homònim espanyol-. Sobre aquestes qüestions i el desastre de la Guerra Civil, l'insigne i avui força oblidat poeta Salvador Espriu va esciure La pell de brau, una reflexió sobre la germanor ibèrica i la violència que la tenallava." [...]

A la caseta de Hansel i Gretel

2010-05-28T09:42:00.001+01:00

Prou

2010-05-26T21:04:00.003+01:00

Pensava que defensava la pulcritud a l'extrem, però res no encaixava: el noi volia dir rendible, i no pas rentable.

El Divendres fot molt mal, només un minut que ho posis, en tens per una bíblia... Els de la col·laboradora eren tants que ni l'entenia, però al reporter no se li pot passar que cada dos per tres dispari amb les desventatges si es tracta dels des/aventatges...!

No existeixen les sombres, i no podem apretar més perquè tampoc no existeixen les enfermetats ni les ingineries. I sisplau, res de tamanys...

Hi ha dies que en deixes passar més que d'altres. Avui ja n'he tingut prou.

Compte amb les bèsties!

2010-05-14T00:07:00.004+01:00

Una mica d'aire fresc (i jove) a la tele sempre va bé. De fet, ara és necessari, així que què millor que un programa sobre creadors, genis catalans que només veiem al costat de la seva obra o en entrevistes convencionals? Al 33 ja s'ha estrenat un programa que se salta les premisses i que, amb un format nou, entreté de mala manera almenys per mitja hora. La BB se'n va de ruta pel país amb una bèstia de la cultura intentant posar-la a prova davant altres feres del bestiari. El recorregut és divertit i sorprenent, i el resultat, excel·lent. Ha començat Bestiari Il·lustrat.

Aquí tenim el primer capítol. Passeu-vos-ho bé!

Un text de noms propis

2010-05-08T19:59:00.006+01:00

La xocolata desfeta l'ajudava a pensar i reflexionar sense pressa. Sempre havia tingut ganes d'organitzar una gran festa al boulevard dels francesos amb amics i amigues, familiars i coneguts, sense males companyies. El que més li preocupava, però, eren les quatre germanes, les qui d'entre tots els convidats podrien generar alguna sorpresa... Tenia una família fora de sèrie.

En acabar-se la xocolata va demanar aigua per fer baixar aquell breu esmorzar reflexiu. Decidí que invertiria en aquella festa el temps i dedicació que pot exigir un viatge al centre de la terra. Potser la trobada, pensava, l'ajudaria a saber qui era, a assolir uns moments de felicitat ni que fos en dies de tristesa. O això és el que pretenia la mecànica del seu cor, recuperar part de l'edat perduda i fer que se sàpiga tot d'una manera o altra.

Mentre sortia de la cafeteria uns nens revolucionaven el carrer amb un estrany joc de pilota. Res més allunyat del whist, va pensar ell. En arribar a l'estació de tren, comprà un bitllet d'anada (i tornada) cap a l'altra banda de l'illa. Ja a l'andana, s'esperà al costat d'una dona que deixava anar una forta olor de colònia i que reclamava unes maletes perdudes per telèfon. La seva veu ressonava per tot com si es tractés d'una reina en un palau de corrents d'aire, allò no tenia nom. Tot plegat va aconseguir distreure el nostre protagonista: la festa quedà fora de lloc i passà a donar voltes i més voltes a l'assumpte de sempre: si realment no hi havia terceres persones...

Segons

2010-04-27T16:32:00.006+01:00

... freds però càlids.

Cançó de Maria Coma. Videoclip de Jordi Cabestany, CentSet.

Una diada descafeinada

2010-04-21T08:24:00.002+01:00

La veritat és que no, no n’hi haurà prou amb el sol que farà. Divendres és Sant Jordi i tothom té ganes de sortir al carrer, comprar i regalar llibres i roses (alguns només se’n recorden aquest dia…). És un dia fantàstic, una festa catalana, però hi ha força coses en joc. Vaja, que la festa l’hem de fer ben nostra. Prou que costa mantenir-la ordenadament sense que es converteixi en un sant Valentí.

Una de les patinades que ens perjudiquen és aquesta por de fer grans tirades de les edicions en català. Que no és l’any literari català? Que no plouen les novetats en la nostra llengua? Que no hi ha bones descobertes, nous i bons autors? I doncs, per què falten llibres a moltes petites llibreries fora de l’àrea metropolitana? Hi ha qui divendres voldrà el seu Bosch, el seu Puntí, la xocolata desfeta, però no els trobarà, perquè no s’ha confiat en els escriptors ni en els lectors, perquè no s’ha confiat en la nostra llengua ni la nostra fornada, perquè l’orgull no és prou i el risc és impensable.

D’altra banda, el dia acompanya prou per acabar celebrant-lo, potser, i sobretot els més joves, davant un escenari o amb el so de la música. D’oferta n’hi ha, però està repartida... I alguna ho està força, de mal repartida: a la gran capital han proposat un gran festival, l’Escena BCN. És el més promocionat i potser també el més car de la jornada. La iniciativa es perfilava força atractiva, però si la observeu bé, els grups del cartell no configuren la nostra música ni fan honor a l’ocasió. Hi participen 10 grups, només 3 dels quals canten en català. Esclar que són tots d’origen català (i barceloní, més aviat), però és una llàstima que no hi constin noms com Mazoni, Sanjosex, Ix!, etcètera. No hi ha excusa, és una proposta poc elegant i amb poca focalització catalana. No dic que no pugui ser un concert així de comercial, però l’aposta pels grups que canten en català va més enllà de Mishima o Els Amics de les Arts (que sembla que hagin inclòs només com un ham perquè no sigui dit). Andreu Gomila deia en un article que potser aquest seria un concert semblant al del 1991 que també hi va haver al Palau Sant Jordi, en aquella ocasió amb Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït. Però tenint en compte el panorama, aquest any l’esperit no és ni molt menys el mateix. Tan de bo, potser per l’11 de setembre n’hi hagi un com aquell...

Nu, 1894

2010-04-18T23:29:00.004+01:00

No recordo quan podria haver-me pintat R. Casas per mandra...

La Llum que diu

2010-04-14T20:48:00.004+01:00

I UN GOS LLADRANT

Ara véns i em mossegues tot el ventre.
No en tens prou i t’agafes del meu coll.
Ara hi tornes i em llepes tot el temple.
M’assenyales i m’ensenyes el cos moll.
Te m’acostes i em preguntes tu d’on surts?
i et dic que sóc de la cirera i sense murs
i em respons i perquè jo si sóc mentida?
perquè l’has i l’he sentida...
I a més em dius que hi ha molins,
pagesos vells amb espardenyes,
dones lluna fent cigrons
i un gos lladrant si li fas senyes...
En vull més i llavors ve la rondalla...
diu que diu que hi ha un amor que ja no calla...

Blanca Llum Vidal

Poetessa barcelonina nascuda el 1986, amant de la poesia i el poeta. Diuen que encanta.
Es pot tenir un nom més bonic?

Ambició en un minut

2010-04-12T22:44:00.004+01:00

"Tinc el cor molt gran i sóc molt bona persona"

Alta autoestima. Talons i bona veu. Mala educació. Nervi. Mal humor. Xuleria amb complexe físic. Impertinència. Incorrecció lingüística. Seducció, infidelitat, interès. Ambició, ambició més que res. I si algú aposta per la mediocritat segurament li donaré suport.

Mireu de no respondre amb una afirmació tan confiada en una entrevista. Qui l'ha dit no s'ho pensava, però pot caure encara pitjor i reafirmar totes les tesis que alguns tenim sobre ella...

(No és res personal, és el sentiment d'impotència davant segons quins professionals)
(Si voleu saber de qui parlo mireu la contra de dissabte passat a l'Avui, però el títol en dóna una pista)

Deixem de doblar!

2010-04-03T15:45:00.005+01:00

Les noves generacions del país es van apropant, quasi inevitablement però amb la lentitud que ens imposa el sistema, a llengües estrangeres però quasi universals com és l'anglès. La veritat és que portem un endarreriment notable respecte Europa... Però no ens deprimim. Per començar a canviar aquest mal hàbit, podríem agafar el bon hàbit de veure pel·lícules (i el que calgui que vingui de fora) en versió original (i subtitulat al català, esclar). Això del doblatge és molt còmode, però també és antinatural i una barrera per aprendre idiomes. I si a més està mal fet, un desagradable obstacle.

Tot això ho dic perquè l'entrevistat de l'última Ànima va ser Jordi Boixaderas (fantàstic actor i prestigiós professional del doblatge amb una de les veus més valuoses de per aquí). No sorprèn que l'actor defensi allò que li permet posar el plat a taula entre altres feines, és a dir, el doblatge. Però va mostrar certa indignació quan va opinar sobre el desencantament del doblatge que constaten les noves generacions. Ell afirmava que no es perd gens de naturalesa artística en doblar un altre actor/actriu. Però... això és impossible! Si la interpretació és bona i el doblatge està ben dirigit i les veus són similars l'engany no desentona tant, però és impossible que no es perdi alguna cosa. La veu és un aspecte essencial en la persona, que l'identifica, amb què projecta expressions i estats d'ànim, és inherent a la persona. Així doncs, com pot Boixaderas negar que es perdi quelcom? Jo quasi diria que és la meitat de la interpretació. Les veus en off sempre ens seran útils, però el doblatge l'hem de deixar enrere, el subtítol ja ens ajudarà a entendre el significat exacte, la resta ve amb el so natural, l'entonació i l'accent de cada intèrpret. No seria escandalós doblar un concert de contrabaix, per exemple? Procurem una mica per avançar i siguem realistes, el doblatge no fa cap bé, i ho diu una a qui no li desagradaria gens dedicar-s'hi.

Tancats de mentalitat i concentrats a l'estàndard més pobre

“-Fugiu, ximplets!” - diu en Gàndalf a l'abisme de la mort a la pel·lícula El Senyor dels Anells. Això va ser un important element més que se suma a la crítica del doblatge en català, perquè, esclar, per molts, el “Corred, insensatos!” de la versió en espanyol és molt més creïble i fidel al que va escriure Tolkien (... en què es basen per afirmar això?). Bé, l'única cosa que puc dir és que hi ha alguna cosa que falla: per què un prefereix optar pel ximplets en comptes de l'insensats. La pel·lícula doblada en català és fidel a la traducció que Francesc Parcerisas va fer de la trilogia; la versió espanyola no tinc ni idea de si se cenyeix també la novel·la escrita o no. En tot cas, fóra bo saber si ambdues traduccions s'han fet a partir de l'anglès. Tinc entès que el traductor català sí, i me'n refio prou sabent de qui es tracta. Què passa, doncs? Que no els agrada “ximplets”? Doncs és una paraula prou bonica i una bona alternativa a l' “insensats” que molts haguessin preferit. Per què no aprofitar el ric llenguatge que ens dóna la nostra llengua? Ens estem perdent un munt de vocabulari i estem carregats de foteses i menyspreu cap a la nostra pròpia ànima, la llengua. Que ximplets no ho diu ningú? Això aneu a dir-ho per segons quines terres: sortiu del nucli metropolità, sisplau! I insensats no sona massa gros, transcendent? Ni que la diguéssim cada dia, aquesta! Carregats de ximpleries feridores, i així anem...

Comiat a l'hivern

2010-03-23T22:44:00.002Z

Desitjos i recomanacions

2010-03-19T14:47:00.007Z

Deixant l'hivern enrere i amb ganes que arribi la primavera, apunto quatre coses que s'han anat sumant a la llista de recomanacions.

Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès -una gran gran gran novel·la. Qui vulgui comprendre la societat actual amb bon entreteniment, bones reflexions, i una bona dosi d'ironia i història, ha de llegir aquest llibre. Ben estructurada, ben pensada, ben narrada... Una mica enciclopèdica i tot, però és magnífica. No sóc l'única que li ha trobat tocs d'American beauty, però res no passa més enllà de Catalunya i, més concretament, Figueres, encara que la humanitat és com és aquí i a l'altra banda de l'Atlàntic.
L'Exposició sobre Quim MONZÓ al Centre d'Arts Santa Mònica -molt entretinguda, fantàstica pels més curiosos i divertida, sens dubte, gràcies al personatge. I per cert, l'última part, la millor. S'acaba l'11 d'abril.
Invictus -lenta, trista, biogràfica i arriscada, però bona. Una que se suma a la llista de l'Eastwood.
Castafiore Cabaret, treball discogràfic d'Els Amics de les Arts, anterior al premiat Bed&Breakfast -un descobriment entre la meva discoteca. Al seu moment el vaig ignorar però ara el reivindico totalment, en especial L'Endocrina.
Xocolata desfeta, un llibre de Joan-Lluís Lluís -encara no l'he llegit, però n'he escoltat fragments i m'he acostat a l'autor, aparentment divertit, amical i intel·ligent. La presentació que va fer-ne a l'Almazén (El Raval) amb lectures de Màrius Serra, Josep Pedrals, Matthew Tree, etc. va merèixer més d'un aplaudiment i tots aquells riures.
El plat fort: un viatge a Cuba. Això val la pena. Però improviseu i conegueu la gent, que és conèixer el país. Jo hi hauré de tornar amb més tranquil·litat i sense tants plans.
La darrera recomanació és també un desig: per ara ja el recomano perquè l'he sentit en directe, però poso la mà al foc que gravat també valdrà la pena: Ordre i aventura dels Mishima. És a punt, no falta gaire...

Sabent-me greu, no parlo de teatre, però aviat em plantaré davant algun escenari, que la temporada promet.

25 anys aspres

2010-02-22T18:36:00.002Z

LETIZIA

Potser perquè aquesta nit Letizia dormia dintre un taüt, abrigada per la terra molla.
.
Letizia sota la terra molla, blanca i freda sota la terra molla. Letizia sense veu ni emparança, sola. Ni una ombra de gat diabòlic a la seva vora. Letizia, blanca i freda, sola sota la terrassa molla. Els ocells ja haurien emmudit entre el brancatge dels xiprers, d'un verd perenne. [...] Letizia, pols i terra molla, a estones pols, a estones terra molla. Avui, encara, Letizia, blanca i freda sota arrels de xiprers, sota cels orbs, sota la terra molla.
.
Tenia al meu davant la visió esborronadora de Letizia, blanca i viva, concreta sota la lluna de coure.
Letizia, enterrada a les quatre de la tarda, un temps capsià, remotíssim. Letizia, morta als meus braços, de veritat i per sempre, d'una palingenèsia impossible, d'una resurrecció també impossible.

Salvador Espriu, 1937

25 anys de la mort d'Espriu.
Un gran relat elegíac.

A la lluna

2010-02-22T18:27:00.004Z

Vols dir que hi ha un equilibri entre
allò que les coses són en elles mateixes
i allò que tu vols que siguin?

Joan Brossa

Música antiga i Jordi Savall: documental

2010-02-15T18:21:00.003Z

Com és el procés de creació de la música dels temps de la família Borja? Aquest documental que va oferir fa poc Sense ficció (TVC) ho explica a través d'un seguiment de Jordi Savall i de la resta de músics que interpreten i ens acosten a la música antiga. El resultat: una gran obra per a una família molt controvertida de la mà d'un mestre també conegut com a violista de gamba, Jordi Savall.

Gens de silenci

2010-02-14T11:33:00.006Z

La música, com tot, cal deixar-la reposar. A mi els concerts em semblen fantàstics, perquè és la música en estat pur. No negaré, però, que un disc ben gravat (i quan dic ben gravat no hi entren volums desequilibrats ni arranjaments fora d'ordre) és tot un plaer d'escoltar, sobretot en un entorn de silenci i uns bons altaveus (el cotxe, en això, és fantàstic).

En una setmana i poc he sentit tot tipus de música. Divendres 5, al Clap de Mataró, Els Amics de les Arts i Mishima van omplir la sala amb entrades exhaurides uns dies abans. Els primers, cal dir-ho, van congregar més públic, que s'acostava a l'escenari de forma massiva i que cantava les cançons en veu alta. Al torn de Mishima, molta gent va passar del darrere de la sala cap a endavant, com per exemple els membres de Manel, que s'admetien coneixedors de les cançons de Carabén, i també hi havia moviment a la inversa. Els Amics van alegrar la nit amb les seves conyes i la seva actitud; Mishima s'estaven d'històries i discursos, van anar cançó rere cançó, totes molt grans, incloses les del proper disc Ordre i aventura. Una meravella de repertori, no per ballar sinó per escoltar i simpatitzar, tal com feien totes les orelles atentes que seguim aquest grup.

Dissabte 6, a la Sala Sarau de Cardedeu, Quimi Portet i Els nens Eutròfics d'en Pedrals. Una gran sala, una mica de fred, molt gent i cervesa del Montseny. Quan en Quimi intervenia entre cançó i cançó es ficava el públic a la butxaca, i quan rascava la seva guitarra, acompanyada del seu cant de poca tessitura i poc melòdic (és cert, que a ningú li agafi una angina de pit que igualment li tinc molt de respecte!), la sala s'omplia d'una energia i estil que pocs directes ofereixen. El va seguir en Pedrals amb els nens eutròfics, és a dir que va ser una nit llarga i, entre un grup i l'altre, amb cert esforç per entendre les lletres. Penseu que tots ells són homes d'ironia fina i una càrrega crítica en allò que observen. Però bé, en conjunt, molt divertit i satisfactori, com acostumen a ser els Tastautors.
El dilluns, després de quatre grups de música per altaveu, ja n'hi havia prou de guitarres. Així que cap a l'òpera. Sabeu aquell petit teatre de la Rambla? Un que es va cremar i que reuneix l'elit, els fanàtics, els entesos i tot d'estrangers encuriosits? Sí, el Liceu. Doncs hi havia Tristany i Isolde, que gràcies a Wagner, cantaven el seu embruix. Aquesta és llarga (quasi quatre hores). De tant en tant, l'excel·lència d'una orquestra i veus potents escoltades des d'un bon seient fan bé, de debò.
I què millor que acabar la setmana i començar el diumenge amb un concert íntim, el frec de cordes a la viola de gamba i el cant occità de la música popular? És d'una immediatesa i proximitat, tampoc sense micròfons, i un passar avall, que en poques ocasions s'aconsegueix. El concert ha estat "Cançons i melodies occitanes", de Mireia Latorre (soprano) i Peter Krivda (viola de gamba). A més, ha anat bé per descobrir compositors de la Catalunya Nord que mereixen sortir del silenci. Hem de reivindicar moltes coses, encara...

Coses "ni-ni"

2010-02-12T13:36:00.004Z

És curiós com etiquetem les coses. Ho etiquetem tot, fins i tot a les persones, ja sigui amb un adjectiu concret o amb un grapat de prejudicis. El que em fa més gràcia són les paraules que ens inventem (o que s'inventen alguns) per anomenar algun fenomen recent que ha estat observat i que, d'una manera sentencial, queda etiquetat.

És el cas de l'últim nom que he descobert: la generació ni-ni. En sentir aquest nom per primer cop, em semblava una carrincloneria ensucrada i infantil (sí, tinc poc enginy), fet que farà que alguns passin per alt aquest comentari a causa del títol que l'encapçala. Doncs no té res a veure amb nines. La generació ni-ni (comprendreu que no sé ben bé com s'ha d'escriure perquè ja ho tenen, això, les etiquetes nascudes sense el consentiment de l'IEC) és aquella que formen uns 200.000 joves (aprox.) catalans, per exemple, i que NI estudien NI treballen. Vaja, un bon nombre de ganduls, perquè no parlo dels joves que tot i sortir d'uns estudis no troben feina de la seva especialització ni dels joves que han estat acomiadats del seu lloc de treball. Parlo dels joves que viuen en la inconsciència, que no tenen cap mena d'inquietud que els porti a estudiar (i no hi ha excuses econòmiques per tots ells, no fotem, a més, d'alguna cosa serveixen les beques) i que tampoc tenen ganes de treballar i no valoren l'esforç per aconseguir quelcom. És una xifra prou elevada com perquè ens preocupi a tots plegats... No ho sé, però aquí hi ha alguna cosa (bé, moltes) que falla. Prou que sabem que som a la cua d'Europa en ensenyament, una dada terrible, i tot i haver-hi aquest gran problema per solventar ((quants polítics diuen a les seves campanyes que els joves són el futur i que els hem d'impulsar a etcètera etcètera ?)) aquesta xifra va in crescendo.

Això, avui, també m'ha fet pensar en una altra aplicació del "ni-ni". Últimament, a Catalunya, les lleis, l'Estatut, i tota la resta de coses que se'm puguin escapar, no s'aproven. A la vegada o per altra banda, tot plegat es duu a terme com un via crucis (...llei de vegueries?). Fa poca estona deien a les notícies que no hi ha llei electoral, que no s'han posat d'acord, que els polítics han fracassat altra vegada, que en aquest cas CiU s'ha tancat en banda sense cedir ni un mil·límetre (n'hi ha per lluir-s'hi! Bravo) i que entre tots llencen la tovallola, i que el tema queda allà, sobre la taula, esperant que (sisplau!) els representants del país tinguin la dignitat d'acabar les coses que es comencen, en definitiva, de fer coses, de realitzar promeses i projectes, de tirar endavant aquest país. Però avui era un altre fet el que s'afegia a la llista de ni-nis de la política catalana.

Veieu per què les etiquetes ara ja em fan mala espina?

L'home als ulls de l'artista

2010-02-07T18:36:00.005Z

L'home que travessa el carrer encongit, intentant evitar que la pluja li arribi a la pell, amb una gavardina i la mà a la butxaca és l'home que sembla plasmar-se a ell mateix. És Giacometti (Alberto Giacometti, Suïssa 1901-1966), escultor i pintor suís, autor de nombroses escultures llargues i primes, de cossos fets de densos materials. Obres surrealistes que han begut de l'impressionisme d'un pare pintor. Obres que caminen soles i que reprodueixen l'home, amb el caminar cap endavant i la textura rugosa que el fa indefinible, complex. Els seus bustos són lluny dels que coneixem de grans Cèsars. Per això també és a la Tate Modern al costat de Picasso i de Kandinski, obres amb què topes quan entres a la sala i t'atures, al davant, per pensar-hi, per observar i anar suavitzant una petita agulla que es clava al pit, per exemple, en posar-se davant una obra de Giacometti.
I aquí el tenim, retratat per Henri Cartier-Bresson, copsat en moments claus on s'entén la causa i efecte entre l'autor i l'obra. En una, l'instant natural i improvisat, totalment quotidià. En l'altra, durant una exposició del '61 caminant entre el que ell mateix va construir, com un veritable progenitor.

Contes de fades

2010-02-02T17:56:00.005Z

En Conrad Roset és el creador d'aquestes dibuixos preciosos anomenats "Abril" dins del seu imaginari de contes de fades. L'objecte de les seves il·lustracions són, majoritàriament, dones envoltades d'encant i, si mireu altre obres, també de sensualitat. A més a més és fotògraf, però un fotògraf amb molt d'estil: mireu les fotos que va fer a la Maria.

(... per mi podrien ser dignes d'una obra per Barbara Fiore...)

Amb pedres a la sabata

2010-01-31T12:33:00.008Z

Es fa difícil avançar amb tantes pedres a la sabata. Quan no és una cosa és l'altra, o dues a la vegada. I quan uns estan tranquils els altres en fan una de nova. I això que dels errors, normalment, se n'aprèn.

Tenim el tema d'Ascó i el cementiri nuclear, vaja, una daga a la nostra natura i paisatge, una daga a tots nosaltres que ens claven ni més ni menys que catalans adinerats i interessats al comandament d'Ascó. Quina ambició que s'ha de tenir per la pela en voler encara més negoci deixant de banda la voluntat del país (el nostre, clar). Quan convingui s'inclinaran cap al govern català, però ara toca jugar a favor de l'espanyol i anar contra el consell de la Generalitat. Interessats!
També tenim el tema del bombers d'Horta... Els mitjans són punyeters, però les entitats s'han de contenir i vigilar com reaccionen. L'última impressió des del departament d'Interior a la roda de premsa del passat dissabte va ser nefasta. Crec que Olga Lanau, directora de prevenció i extinció d'incendis de la Generalitat, malgrat els maldecaps que té ara pel càrrec que assumeix, s'ha de contenir molt més i no encarar-se en públic amb discursos com el d'ahir. El seu baix nivell lingüístic és aclaparador (també el del bomber que l'acompanyava), la disposició i el to són inadmissibles, i culpar als mitjans d'una teòrica conspiració no és cap mena de justificació. Més compte, sisplau. Sortir en públic a muntar numerets d'aquests en boca d'una entitat pública, no, cal més professionalitat.
Avui també s'ha sabut el desastre de Reagrupament, que s'ha desagrupat, per dir-ho clar. Em sembla que van convèncer força gent amb la iniciativa; ara tots els que hi van simpatitzar se sumen a una llarga llista de desencisats que hi ha de la resta de partits. I són doble desencisats si es van fer d'aquest partit sortint-ne d'un amb falses esperances...
El tema SGAE és el de sempre. Ho tenen tot collat i encara en volen més.
I ei, no ens oblidem del TC, el nostre bon amic, l'etern.

I mentrestant, fora d'aquí, continuen les guerres i els problemes mundials com Haití, un gran trencaclosques que trigarà entre 5 i 10 anys a reconstruïr-se, per dir-ne alguna cosa...

Covava l'ou de la mort blanca

2010-01-26T09:51:00.003Z

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

Maria-Mercè Marçal
(Barcelona, 1952-1998)

(Maria-Mercè Marçal, Sílvia Pérez Cruz)
Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz.
Guitarra: Raül Fernandez.
Violoncel: Alba Haro.
Música: Sílvia Pérez Cruz.

Concert per piano i orquestra

2010-01-24T14:06:00.004Z

Un dels millors pianistes del país està delectant el públic de l'Auditori de Barcelona entre el passat divendres i el proper dimarts, i ho fa amb una peça que, per sort, Mendelssohn va rescatar de l'oblit. Es tracta del Concert per a piano i orquestra núm. 4 en sol major (op. 58), de Ludwig van Beethoven, interpretat per Josep Colom i l'OBC.

Les primeres notes sonen des del piano quan Colom comença a acariciar les tecles. De seguida s'hi afegeix l'orquestra, que passa tot el primer moviment dialogant amb el concertista. Quan arriba l'Andante con moto, però, el pianista és qui té el protagonisme, i ho fa lluny del camí que pren l'orquestra, amb melodies i ritmes diferents, la qual cosa converteix el moviment en una bonica odissea marcada d'independència. La música se submergeix en la melancolia fins que tanquen el concert amb el Rondó, més tradicional i clarament liderat pel solista. Semblava increïble que tants instruments fossin súbdits d'aquelles tecles, tecles que no sabies si realment s'enfonsaven o no, i tot i així ressonaven suaument per tot l'Auditori.

El programa, però, no acabava aquí, sinó que seguia, a la segona part, amb les Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber, de Paul Hindemith, i l'obra de Richard Strauss El cavaller de la rosa (que, a més, donava nom al programa). Beethoven, amb el concert, ja trencava els motlles entre classicisme i romanticisme amb influència germànica. Hindemith i R. Strauss són posteriors i també beuen de la tradició musical germànica, però ho fan amb nostàlgia i referents, ratllant els límits de la tonalitat però retent homenatge patriòtic. A més, totes aquestes obres van ser composades en temps de guerra, II Guerra Mundial, i així ho plasma la nostàlgia de la seva música. En Gonçal Calvo hi afegeix que "Sobre les diferències entre la relació amb el nazisme d'Strauss i Hindemith, doncs bé, com que el primer feia música en la tradició més germànica, no ho tenia tan cru com l'outsider de Hindemith, que pel nazisme, per culpa de la seva música "degenerada", era tan repudiable com si li hagués sortit un fill gay a una família de l'Opus. Diguéssim que un va flirtejar amb el nazisme per obtenir bons càrrecs i aprofitava el seu prestigi per assegurar-se una certa protecció i l'altre va haver de sortir cames ajudeu-me primer cap a Suïssa i després cap als Estats Units, tot i que Hindemith va rebre encàrrecs i va arribar a dirigir projectes del Reich. Com a conseqüència un sempre ha estat mundialment reconegut pel gran públic i amb l'altre s'ha hagut d'anar fent feina per tornar-li el prestigi que d'alguna manera el seu poble li va negar en la seva època."

Per últim vull declarar-me admiradora d'Eiji Oue, l'actual director de l'OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Només l'havia vist a través de la pantalla i ara que per fi l'he pogut veure en acció directament m'ha semblat magnífic. La impressió que fa amb el seu esmòquing fosc però llampant i la rosa al pit és de cert exhibicionisme acostumats a directors més discrets. Però Oue ve d'Hiroshima i té una manera de fer totalment diferent als d'aquí. Això de vegades agrada i de vegades no. En la meva opinió, Oue és un gran director, no per l'aspecte que fa (que ja deixa intuir alguna cosa, com per exemple que no té vergonya), sinó per com dirigeix. Dirigeix sense embuts, amb la major expressivitat corporal, dramàtica però experta i definida. L'encerta en cada un dels seus moviments, els controla i els sent de manera que no li cal partitura, perquè té la música al cap i al cor, només li queda guiar als músics i acotar i recordar aquelles petites coses que, potser encara després de molts assajos, cal reforçar. Encomana el seu entusiasme i tira endavant la música pel camí correcte. Crec que ha exprimit l'OBC, una bona orquestra, i ha aconseguit arribar als oients. Oue puja a l'escenari i es rebel·la simpàtic, sensible, atent i agraït, molt agraït pel públic i pels músics, que per altra banda estan encantats que algú com ell porti la batuta. És clar, a mi també m'agradaria. Però això s'acaba, la propera batuta serà de Pablo González, que substituirà Oue la propera temporada. Esperem que ell encerti els errors d'Eiji Oue: segons diuen, la programació. Bé, li ho perdono, i més després del declarar-se "ambaixador de Catalunya al món."

Entusiasme

2010-01-20T16:58:00.002Z

Nous triomfadors, hereus, segurament, de l'èxit que han pogut abarcar uns altres, Els Amics de les Arts corren pels escenaris catalans encomanant entusiasme, bon rotllo i una actitud de grup fantàstica. Acaben de treure Bed&Breakfast: lleveu-vos amb la seva música i començareu el dia amb bon humor.

Un rebost de confitures

2010-01-17T15:14:00.005Z

La sala d'exposicions del FAD acull aquests dies un grapat de llibres, tant novel·la, com assaig, contes o poesia, en representació de les petites editorials que, tanmateix, publiquen grans llibres. Petits editors, grans llibres és per passejar-s'hi i fullejar obres editades amb cura que, com Barbara Fiore, Libros del Asteroide, Impedimenta, etc. vénen de gust de llegir.

No és una biblioteca ni hi ha grans explicacions, però hi són presents els llibres i editors que no mereixen passar desapercebuts, perquè qui llegeix sent gratitud per aquests "petits editors" que obsequien els lectors amb magnífiques seleccions de llibres.

Experimentació sonora

2010-01-13T22:24:00.006Z

Segur que per molta gent el Circuit Bending és una cosa del tot desconeguda. En aquest micro documental, que no arriba ni a 9 minuts, hem intentat explicar-ho.

Acabat el desembre del 2009,
Circuit Bending, experimentació sonora.

Maleït fum

2010-01-10T01:01:00.002Z

Frisant perquè s'imposi la llei antitabac.
Es fa difícil entrar a un bar i sortir-ne sense fer pudor. La rentadora, plena. Els ulls, irritats, i el coll, cansat.
Els intencionats-no-fumadors volem respirar sense ser exclosos de la societat. Visca la convivència però visca el respecte (la salut ja és cosa de cadascú).

Regal de Reis

2010-01-05T22:44:00.005Z

(Hyde Park, London, agost 2009)

És inevitable i imprescindible: Mishima.
La lletra no pot ser més versemblant: res menys afectat ni més real.

Bon Iver (...en podria penjar moltes... però aquesta és prou bonica)

M'encanten les versions ben fetes... i la bona veu i accent de la Martha Wainwright.

Cròniques de l'any passat

2010-01-02T00:14:00.009Z

Ja som al 2010 però m'han quedat ganes d'explicar moltes coses de l'any passat.

Aquest últim mes de desembre he pogut gaudir de tres concerts força interessants en els que, com a mínim, m'ha vaig passar molt bé. El primer que recordo és el concert -quasi inevitable- del grup que ha marcat l'any i que és en boca de tothom. Parlo dels Manel. Ja els havia sentit en directe perquè han tocat a les festes majors de mig Catalunya, però aquesta ocasió va ser especial: van venir a l'Auditori de Granollers, un espai que poques vegades acull esdeveniments que no siguin música "clàssica", teatre o dansa. No em vull allargar massa, però no em puc estar de dir que va ser una actuació brutal. Aquests quatre nois tenen plantejat un concert ideal per a teatres que no deixa marge a l'avorriment i, en canvi, dóna peu a un divertiment constant. I és clar, la música se la sap tothom, així que l'inestimable suport del públic, entregat al cent per cent des de la primera nota, va ser clau per a l'èxit del concert. Mai no havia vist un auditori tan ple i satisfet, entusiasmat i entregat com el que van aconseguir reunir els Manel. Bravo.
Les altres actuacions (enllaç a la notícia) van ser les de l'arrencada de la sisena edició del Tastautors. N'és l'escenari el Centre Cultural de Cardedeu, que tot i que a l'estrena semblava una nevera, estava ambientat amb cura (taules amb espelmes, cervesa del Montseny... coses que sempre són d'agrair) i ple de joves melòmans (alguns d'ells, llamàntols en zel). Els primers a tocar van ser l'Anna Roig i L'ombre de ton chien. Aquesta noia té un humor únic i a més, fa i sap fer teatre canta o toca el piano. Com en Guillem Gisbert (de Manel), l'Anna Roig també traspassa la música d'un concert, és a dir, converteix l'actuació musical en un vertader espectacle. Des d'aquí els felicito, perquè em va agradar aquest primer contacte amb la banda, perquè tenen bones cançons com Corro sota la pluja i perquè m'alegro, com sempre, que sobresurti una altra veu femenina al panorama de música en català i que a més a més també en cantin alguna en francès, una llengua molt propera i per altra banda força ignorada aquí actualment (i això ho dic amb desconcert). Després de l'Anna, era el torn de l'Estanislau Verdet acompanyat dels Cantimplores Marramiau. En Pau Vallvé matava a l'Estanislau aquell dia, a Cardedeu, amb el que fou l'última actuació de l'alter ego lletgista. Ho van fer molt honorablement, amb una xerrameca irònica i crítica en diversos aspectes (com sempre) i amb una música que ha anat evolucionant, millorant, sobre unes projeccions prou ben trobades. En definitiva, tot un altre espectacle digne de recordar. Ja veieu que aquests tres concerts van ser més que entretinguts! Per cert, gràcies a l'Associació Cultural l'Esquellot per muntar festivals i cicles com el Tastautors.

Com està la música del país... millor que mai! De fet, a la carta que vaig escriure als Reis per aquest any hi demano el disc de tribut a Umpah-pah (Més raons de pes), que és el primer de la llarga llista de discos que valen la pena produïts al país. No sé, però, si els Reis voldran venir tan carregats...

Ànimes de joguina

2009-12-27T13:03:00.001Z

Com xocolata

2009-12-26T21:26:00.003Z

Hi ha coses que són com la xocolata.
Són coses dolces, fan goig, bona olor i, en dies de pluja, animen encara més.

Gris

2009-12-19T16:35:00.005Z

Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009)

diumenge
el gris de
la lletra
sobre el
paper blanc
Blava penombra
blanca petxina
tèbia remor
distància freda
volen les veus
cremor de sol
ratlles de gel
color del dia
batec de goig
flames o mots
a frec de llavi
somni o poema

Albert Ràfols-Casamada
(del recull Espiral del temps)

1, el nou disc d'Appledog

2009-12-15T22:00:00.003Z

Nou i primer disc d'Appledog. No hi ha res semblant en tot Catalunya, o algú coneix un grup amb base de rock (bateria, veu, teclat, baix, guitarra, electrònica) i un quartet de corda (2violins, viola i cello) de costat? Jo no. I no és fàcil integrar tots aquests instruments, però des d'Appledog s'intenta.

Sonoritats càlides i intenses com El tren. Sonoritats còmodes com Ignite, Technicolor , 1 o Greenhouse. I sonoritats dures i fredes com Under Construction, Dia de pluja o The bee in your office.

Ja existia una maqueta, però no hi ha res com estar preparat per enregistrar uns quants dels molts temes assajats. El grup encara ha de treure un EP acústic d'allò més interessant, però de moment presenta "1" a la Sala BeCool de Bcn aquest divendres.

Una veu andrògena? El frec de les cordes sobre bateria? Un theremin? Comproveu-ho vosaltres mateixos: www.appledog.net / www.myspace.com/appledog

Decidim!

2009-12-12T00:25:00.006Z

Aquest diumenge hi ha un acte impossible d'ignorar per a qualsevol català, almenys pels que vivim en alguns dels pobles que exerciran el dret de decidir en la Consulta sobre la Independència de Catalunya.
És admirable que després d'aquell dia a Arenys de Munt molts altres pobles ens haguem despertat i haguem organitzat aquestes consultes. Ja que no ens ho fa el Govern em sembla magnífic i totalment lògic que ho faci la pròpia societat sense partits ni autoritats pel mig. El discurs que ara escriuria, però, me l'estalvio, perquè la Patrícia Gabancho ho diu molt millor amb poques paraules.

El 13D, tots a votar, tant si és que no com si és que SÍ.
Per més informació: catalunyadecideix.cat

Mil veus

2009-12-11T11:56:00.003Z

De vegades m'he estat estona a La Central fullejant i coneixent revistes que no m'arriben per altre bandes. Te'n pots trobar en altres llocs, però costa. N'he vist de precioses, fetes amb cura, dedicació, estil, enginy... Ahir, però, vaig coincidir amb una revista que no coneixia i que planava en un mostrador que normalment passa desapercebut. M'alegro d'haver-m'hi aturat.

Encara haig d'acabar de conèixer-la, però mentrestant ja us la recomano. Mil veus és un plaer a la vista, la fa gent que treballa minuciosament i que segueix un patró molt bonic, es nota en el disseny. El contingut no podia ser menys. Poesia, vivències i debat. No és un diari d'actualitat, és una revista de retrat humà i proximitat, sense ànim de lucre. En definitiva, una d'aquestes precioses vies de creació que val la pena conèixer.

A més, qui vulgui hi pot participar amb un propi poema, relat, fotografia... Entreu al seu web i xafardegeu!

Reconciliació

2009-11-30T23:27:00.003Z

És dilluns. Prenem-nos la setmana amb calma. Què millor que escoltar (i no només sentir, sinó l'esforç saludable i plaent d'escoltar) una cançó, com aquesta, de Múm? Moon Pulls.
M'asserenen tant com els Anímic o u_mä, però són islandesos (allà ho fan tot màgic) i els altres dos grups ja els he proposat altres vegades (ja sabeu, però, que les coses del país són primer, sense cap dubte).

(per cert, la reconciliació és amb un mateix -o no-)

El silenci

2009-11-28T15:04:00.004Z

El silenci que
s'escampa dins la nit
és el preludi de pensaments
que es claven en les parets
nues, on els ulls
cerquen signes
inequívocs que els guiïn
enllà de tants dubtes.

i voldries posar-hi paraules
però es
mostren esquives,
ara ocultes al fons
d'aquest jo que,
de sobte, se'm fa estrany.

Montserrat Abelló
El fred íntim del silenci

Voldria treure de la memòria, una mica empolsinada, dues recomanacions que podria haver fet ja fa temps, però sempre seran vàlides, i més tractant-se de llibres. Tinc dues novel·les que de vegades reapareixen, pel que sigui, i no sé per què, però em vénen al cap. Han arribat més lluny que d'altres, són reflexives i no es caracteritzen precisament per un fil de gaire acció sinó de convivències i emocions. Narren moments feliços però també dies tristos. Coses que aparentment són nimietats però que conformen el dia a dia i que sovint tenen més importància que la que molts li donen.
Són En lloc segur, de Wallace Stegner, i Una música constant, de Vikram Seth. El fred íntim del silenci de la Montserrat Abelló també és un bon poemari i va molt més enllà del silenci.

En un canal d'Amsterdam...

2009-11-20T10:51:00.004Z

Amsterdam Acoustics - The Black Atlantic : Fragile Meadow from Mokummercials on Vimeo.

A mi m'agrada Bon Iver i també Sigur Rós, per això no és estrany que m'agradi The Black Atlantic i els seu nou disc Reverence for fallen trees. La llàstima és que són dels Països Baixos i que, de moment, Barcelona no és a la seva llista de propers escenaris. Tot arribarà...

Cossos de llum

2009-11-13T13:54:00.010Z

Caminant entre escultures i pintures de Miró. Baixant les escales per entrar en un petit espai. Foscor absoluta, cap finestra ni bombeta il·luminen la sala. Excepte tres cossos. Els cossos d'una dona, a mida real, que es despleguen enmig de l'aigua. Fragilitat, desig i llibertat humana. Imatges en silenci explícit.

(Mayte Vieta exposa els seus cossos de llum dins Silenci explícit a la Fundació Joan Miró. Sí, allà on tenim tota l'obra del gran artista català, una mica oblidat en un carrer de Montjuïc, hi ha un espai dedicat a exposicions que no hi tenen res a veure)

El mur de la vergonya

2009-11-08T22:54:00.005Z

20 anys de la caiguda

"You are leaving the american sector", un missatge que ha perdut el sentit. Ara Berlín és una i no hi ha murs que separin Alemanya. La resta de murs són invisibles, però hi són a molts altres pobles. Fa vint anys, però, va caure aquest i diuen que canvià el món. No va ser en va, doncs, que moltes persones hi perdessin la vida.

El músic de la Pau

2009-10-30T19:21:00.005Z

Amb la Guerra Civil, Barcelona va caure i Pau Casals decidí exiliar-se i no tornar a la seva terra, Catalunya, fins que no es recuperés la democràcia.

"Hi ha coses més importants que la música"
"La vida d'un artista és inseparable dels seus ideals"
"Sóc català"
"Vaig alçar la meva veu en la causa de la pau"

El seu compromís, actitud i defensa constant per aquest poble el van convertir en un símbol de l'exili català. És la prova que des de fora es pot fer fins i tot més que estant a dins. Gràcies a ell la nostra crida prenia forma i més ressò. Alguns no ho tenen gens clar, però no hi ha dubte que l'amor al propi país és quelcom natural i que, per molt que costi, ja sigui amb un instrument o amb quatre paraules no hem de deixar de lluitar per la llibertat i per la pau.
Pau Casals era, després de bona persona, català, violoncel·lista i director. Un referent cultural de primer ordre.
Podeu veure l'exposició sobre Pau Casals i l'exili fins al 29 de novembre al Palau Moja de Barcelona (és gratuïta, no gaire extensa ni particularment original, però important per tot el que diu i defensa). No oblidem, sense el passat no seríem res.

Somni

2009-10-30T19:12:00.004Z

La vida podria ser un barri amb carrers plens de fàbriques, una per a cada cosa i cada petitesa. Una per a cada record. I podríem tenir el nostre carrer preferit. I qui l'hagués asfaltat.
I algú que ja hi ha pensat diu que hi ha un carrer de la llum (paraula de quatre lletres) i que, abans d'aclucar els ulls, vol encendre una espelma per no deixar els seus somnis tots solets a les fosques...

Com tots els somiadors,
vaig confondre el desencís
amb la veritat.

Jean-Paul Sartre

La forma de les coses

2009-10-25T13:22:00.005Z

Per què és tan important la forma de les coses? És possible donar forma a qualsevol cosa?
No som res.

Neil Labute ha travessat aquella frontera dels arguments suats i els bons arguments, els nous i sorprenents. Ens presenta un tal Adam, que coneix Evelyn, un "deus ex maquina que ens recorda salvatgement, amb ferocitat, allò que som", com diu el propi director Julio Manrique. Entre el repartiment hi consten quatre personatges interpretats per Cristina Genebat (gran personatge per una bona actriu), Marc Rodríguez (un encertat Adam), Xavi Ricart i Mireia Aixalà. Posada en escena brutal, en una línia molt cinematogràfica, i una gran integració amb el públic. I bravo per l'arrencada i també pel comiat. Molt recomanable. Ja ho diu Labute que, al públic, "m'agrada forçar-lo [...] els convé una bona sacsejada de tant en tant".
Ben merescuts premis Butaca 2008 a la direcció i millor muntatge de petit format.

Gats i nuïs a Linòleum

2009-10-23T12:01:00.011+01:00

Dilluns arriba, ja és aquí, i s'ha fet esperar. La Maria Coma, que ja deveu haver sentit a u_mä, treu el seu primer disc en solitari: Linòleum. Ja que l'he pogut sentir del primer segon fins a l'últim us asseguro que quan l'escolteu el voldreu tornar a posar. És aire fresc.
La Maria té una veu clara que s'enfila als aguts sense estridències, i un estil suau i acollidor que lliga notes i paraules, sense falsos ornaments ni presses o desafinades. Molt més que una veu que entri bé per l'oïda. A més de cantar, també compon i toca el piano (i molt bé, per cert). Peces alegres i peces tristes que parlen de gats i altres petites grans curiositats. El resultat d'algú que escolta i li agrada, entre altres, Hanne Hukkelberg, Joanna Newsom, etc.
Als directes l'acompanyen baix i bateria; el disc, però, té també altres sonoritats com una trompeta fantàstica, una serra i una mica de cordes fregades. Tot plegat ha anat prenent forma i un so fantàstic (als Estudis Miau, clar). Tots els temes m'agraden, però ara em ve al cap Dormint, Pobre desig, Placenta (aquesta és brutal), Cel salat... I Gat, que ja té videoclip (realitzat per ella mateixa i la Clara Vallvé... i fabulós).

Per fi ja tenim una nova veu femenina al panorama musical en català. Jo ho celebro, de debò.

Manrique i Law o Hamlet aquest estiu

2009-10-21T22:59:00.005+01:00

Fa uns dies que el “Hamlet” dirigit per Oriol Broggi està de gira per terres catalanes. El que és evident, però, és que l’obra que representen els de La Perla 29 està pensada per l’escenari de la Biblioteca Nacional de Catalunya. No és que la posada en escena no estigui ben adaptada, però hi ha part del decorat que no m’acaba d’encaixar a qualsevol escenari ni tampoc amb l’obra en si. Tot i així, l’estil elegant i sobri d’alguns elements decoratius i del vestuari no deixa de ser encertat. De fet, hi dominen alguns colors –vermells, cru i negre- que marquen un estil concordant fins i tot amb la il·luminació. La música, simfònica i amb fragments operístics de cert dramatisme, apareix només com un teló de fons que s’avança en moments clau, però també hi queda com anell al dit. Parlem però del més interessant: la interpretació. El d’Ofèlia no és un dels papers més rellevants de l’obra, però, sens dubte, Aida de la Cruz el broda. La bogeria del personatge és d’una versemblança fascinant, i el seu cant exhibeix un talent musical que en realitat no sorprèn després de sentir la claredat, entonació i bona projecció amb què parla De la Cruz. Així, un dels moments més expressius de l’obra és l’escena en què Ofèlia conversa, a soles, amb Hamlet. Julio Manrique explota de bogeria i acaba convertint-se en un Hamlet admirable. Comença, com la representació en conjunt, d’una manera una mica rígida, però tot plegat acaba anant in crescendo d’una manera imparable. A més a més, l’obra té un punt transgressor en la posada en escena i el repartiment de papers. Però això que un actor interpreti més d’un personatge els ha dut a abusar dels audiovisuals, que, des del meu punt de vista, queden en desacord amb la resta de l’obra, una mica fora de lloc. Tot i així, Broggi conserva el text i l’esperit d’aquest clàssic shakespearià del XVII.

Aprofito aquest privilegi que hem tingut al nostre país de veure aquesta obra mestra d’un dels grans de la literatura per contrastar-ho, per sobre, amb les representacions que se’n van fer a la ciutat de Londres durant les mateixes dates. En aquesta ocasió, qui es va posar a la pell del príncep de Dinamarca va ser ni més ni menys que Jude Law, un Jude Law atlètic capaç de donar-ho tot sobre l’escenari, dia rere dia, al Wyndham’s Theatre (un èxit total del West End: van exhaurir entrades en un obrir i tancar d’ulls). A més, Law no podia estar més ben dirigit que sota l’expert Kenneth Branagh, que ja va interpretar i dirigir “Hamlet” el ’96. A l’escenari anglès l’obra lluïa un to solemne, elegant i obscur tot i la seva senzillesa en la posada en escena. Era més aviat auster, però ben pensat, amb una il·luminació perfectament precisa i unes grans interpretacions. Vaja, un espectacle imperdible, tant el de Branagh com el de Broggi. No crec que a Catalunya estiguem gaire lluny de com ho fan al West End. Potser en qüestió de musicals ja és una altra cosa, però no ens podem queixar perquè, aquí, de genis no ens en falten.

En una altra banda

2009-10-17T15:18:00.006+01:00

... a les portes de l'Edèn.

(Ailleurs aux portes de l’Eden)
Keren Ann

És una recomanació que em venia de gust. De fet ja vaig parlar d'ella en una altra ocasió, però fa poc vaig veure Benjamin Biolay tocant aquesta cançó al piano, i em va captivar totalment. Així que ja en van dues, de recomanacions: Keren Ann (i el seu Ailleurs) i Benjamin Biolay, dos referents de l'actual chanson francesa.

Hervé Joncour cerca la suavitat

2009-10-07T23:02:00.007+01:00

Els seus ulls no eren orientals, i el seu rostre era el rostre d'una noieta.

Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai.

a la fi, d'improvís, el cel sobre el palau tacar-se del vol de centenars d'ocells, com si una explosió els hagués llançat fora de la terra, ocells de tota mena, estupefactes, que fugien pertot arreu, embogits, cantant i cridant, pirotècnic esclat d'ales, i núvol de colors disparat a la llum, i de sons, espaordits, música en fuga volant pel cel.

Seda
Alessandro Baricco

De vegades és el moment perfecte per fer una tranquil·la passejada i pensar i somiar i... Aquest llibre ho aconsegueix. Es capbussa a la França de fa uns anys i, sobretot, a un Japó misteriós, però també revela com pot ser el viatge pel desig i el ser feliç, o com ser-ho prou, amb una vida tranquil·la i el record de l'"inexplicable espectacle, lleu", que pot ser la vida.
Seda és una d'aquestes històries emmarcades en una època lluny de la tecnologia que ara ens acapara. Per mi aquest és un dels mèrits d'Alessandro Baricco, crear una història breu i elegant, bonica i subtil, plena de tendresa, però crua i feta a l'antiga sense tòpics ni finals previsibles -dins un conjunt d'estereotips.
Per altra banda, Baricco és capaç d'explicar personatges emocionants sense miraments innecessaris. Amb Hervé Joncour viatgem fins al Japó, on vol obtenir la millor seda del món, però topa amb altres belleses també plenes de suavitat. Qui ho llegeixi no oblidarà mai la narració d'aquests mesos de trajecte, escrita com si fos un leitmotiv. I aquest no és l'únic fragment memorable, n'hi ha molts d'altres dins els petits capítols, però un parell de cites són suficients per sentir la suavitat d'aquesta tela que va teixir Baricco i que acaricia el lector, qui acaba notant Seda com una història i una escriptura encantadora.
Si dic que m'ha agradat no n'hi ha prou. És el primer relat que llegeixo d'Alessandro Baricco, però segurament no serà l'últim.

Mil ratlletes de colors

2009-10-02T12:37:00.009+01:00

Quins dibuixos més bonics! Són creació de Miu Mirabell.
I un d'ells, que miola, serà la portada d'un disc... Ja en parlarem, ja...

Julia Kent i el violoncel

2009-09-17T14:20:00.004+01:00

L'instrument que conforma la banda sonora de la meva vida tocat a la perfecció, amb contemporaneïtat i tot el que això comporta (pedals loopejadors, delay, etc.) Només l'he vista una vegada amb l'Antony, però se l'ha de veure en solitari. Julia Kent, violoncel·lista canadenca, avui toca a La Tralla de Vic. Escolteu-la.

Què més poden demanar els osonencs, que en quatre dies -MMVV- recullen el bo i millor de la música del país (i una mica de fora)?

Una flor entre esbarzers

2009-09-15T14:06:00.004+01:00

Seguint les recomanacions de l'Albert Puig, he escoltat el disc d'una cantant que aquest crític musical insisteix i segueix recomanant Delicatessen rere Delicatessen. Es tracta de La bien querida. Ni aquesta etiqueta de nou "romancero de pop español" ni el seu nom artístic són coses que m'atraguin, però, fora prejudicis, ha estat un plaer sentir música de la península que, com Russian Red (que no dic que s'assemblin), s'allunya del sac comercial que engloba molts músics.

LA BIEN QUERIDA - De momento abril

El cert és que De momento abril, la cançó que més ha sonat a la ràdio de la cantant i compositora, la tinc més que apresa i ja ha caigut en massa repeticions fins al punt de fer-se pesada. Tot i així, val la pena escoltar-la i sorprendre's de la melodia amb què ens parla la bien querida, ja que molts ho dirien d'una manera molt més ensucrada.

De petits però grans

2009-09-07T10:19:00.003+01:00

Una de les coses que té de bo el setembre, malgrat faci mandra tornar a la rutina, és que encara queden festes majors, festivals i concerts estiuencs per aprofitar, i a més a més s'hi solapa el començament de gires o noves propostes de tot tipus. En fi, que és un plaer veure el calendari farcit de vespres fantàstics. Veurem què ens porta de nou aquest curs, potser alguns dels músics de què us parlaré ara en prendran bona part...

Continuo recomanant grups com els Anímic , que acaben de presentar el nou disc, amb una història i un disseny preciós, com la seva música i els seus directes màgics.

Anímic. Kent Forest
por videotapas

I El Petit de Cal Eril, que no paren de tocar i ja són als cartells de moltes sales i festivals. Això no és d'estranyar: aneu a un dels seus concerts i veureu com en saben, de connectar amb el públic (ja ho deia el mateix Joan Pons, el cantant i guitarrista, que xerren més que toquen).

Esparadraps

2009-09-03T13:51:00.003+01:00

El progrés polític es fa difícil, en aquest Estat. Tenim uns polítics i una democràcia de la qual sempre ens queixem i que voldríem canviar. Això però, tampoc és fàcil. A més, les lleis només les canvien ells, els polítics, però com que sovint no transmeten la nostra voluntat tampoc no hi tenim res a fer. I més en el cas català, on crec que els ciutadans ens hem convertit en col·leccionistes de decepcions i somiatruites (però d'il·lusos res de res).

Molt aviat, i concretament el proper 13 de setembre, Arenys de Munt té previst celebrar un referèndum per preguntar als seus habitants si estan a favor de la independència de Catalunya, de la qual se'n parla i discuteix sovint i des de ja fa temps, però per la qual poca cosa s'ha fet, almenys a nivell de referèndums (Escòcia i el Quebec van molt més avançats en aquest aspecte que nosaltres). Té mèrit que en un poble es pugui plantejar aquest tema sobre la taula i que fins i tot s'arribi a dur a terme amb el suport dels polítics del municipi. Tot això, bo i sabent que aquest referèndum no serà el que ens donarà la independència ni molt menys! Som lluny de fer-ne un a tot el principat, però per algun lloc s'ha de començar. I encara és més, qui ho diu, que els resultats siguin a favor d'aquesta independència? Ara per ara, costaria de creure aconseguir la majoria a favor.

Aquesta és la grossa: l'Estat vol impedir el referèndum! Segons la llei, es veu que un Ajuntament no té el poder per convocar un referèndum com és el cas. Vaja, que és clar que no ens afavoreix gaire que els socialistes siguin al govern encara que el president de la nostra Generalitat ho sigui (bé... de fet, quantes vegades ens han confós? Els populars ho farien gaire millor?). Posa la pell de gallina el tracta que rep aquest país des del centre de l'Estat, entre l'AVE, l'Estatut i finançament... No sé què ens queda, si riure o plorar, perquè ens han fuetejat per totes bandes.

Els de la Falange (sí, sí, són ben vius!) ja ho volien impedir, i Ciutadans (que ve a ser el mateix) també. Ui, aquests del Rivera no paren, també volien impedir que el Cesk Freixas actués a Figueres perquè les seves lletres són massa explícites pel què fa a ideologia... Sí, encara hi ha gent en contra de la llibertat d'expressió. Bé, la qüestió és que ni populars ni Falange ni Ciutadans, que amb els socialistes ja n'hi ha prou per aturar qualsevol iniciativa dels catalans. Que a ningú se li acudeixi moure un dit o plantejar la independència perquè tothom se li tirarà al damunt (cert, això ha estat sempre així). I no cal anar fora de Catalunya, de falangistes n'hi ha pels racons i estan disposats a manifestar-se en grup, si cal (en grup, o en exèrcit si volteu per la Puerta del Sol). Els altres, ja sabeu que també. A creure i a callar, almenys això és el que ells voldrien.

Al centre de tot plegat

2009-08-27T14:25:00.012+01:00

El doctor Johnson va dir un dia que "quan una persona està cansada de Londres, és que ja està cansada de la vida. Perquè a Londres hi ha tot allò que la vida pot donar de si".
No crec que anés gaire equivocat.

Londres però, ja no és la ciutat que aixecà l'arquitecte Wren. No és tampoc ciutat de grans tes. De fet, Virginia Woolf no reconeixeria Oxford Street ni Enric VIII sabria trobar la seva torre en mig de la City. Ja no és només ciutat d'anglesos.
Ara Londres és seu de gent d'arreu. No hi queden les lleteries victorianes ni els sastres de luxe. En resta però, el vermell que descriu Ackroyd. El vermell que més d'una vegada ha arrassat la ciutat i que ara la descriu per mitjà dels busos i les cabines de telèfon. Els taxis negres a l'antiga també circulen per la capital. I, encara, algunes parets de rajoles d'entre roig i negre, parets en contrast amb la pedra blanca de les grans cases amb portes de colors. I el Tàmesi, que fa la volta passant sota el Tower Bridge, tocant la Tate i acaronant Westminster i el seu rellotge.

Hi resta també l'art i l'amor a la natura. Els grans parcs encara s'omplen de gent i són respectats amb molta cura. I les flors pengen de tots els pubs sobre el cap dels fumadors (allà on poguessin hi plantarien un jardí). I els teatres, repartits per tota la ciutat, s'anuncien en majúscules una vegada rere l'altra per tots els túnels del metro, com les galeries i museus, que guarden tresors d'arreu del món. I la moda, una moda estranya i variada, repartida en mercats i barris londinencs com Candem o Notting Hill, lluny de les cadenes internacionals establertes al centre.

Encara hi ha algú que pensi que és fàcil cansar-se de London?

(però és massa lluny del Mediterrani: "weather the weather", fish and chips, bad coffee... you know)

Al mar

2009-07-26T22:31:00.002+01:00

I davant la calor, una bona remullada a la Costa Brava, abans o després de llegir intrigues vaticanes i fent boca per menjar un gelat. Els Manel ho saben explicar molt bé.

Una mica d'alegria estiuenca sempre va bé!

Genialitat i precisió més enllà d'Ítaca

2009-07-15T13:25:00.003+01:00

Vaig conèixer qui era Carles Riba ara fa uns anys, quan llegia Ítaca de Konstandinos Kavafis, un esplèndid poema genialment traduït. Llavors, el meu professor de grec, un entusiasta de la poesia i de l'illa grega, ens va recomanar fervorosament la literatura de Carles Riba.
Amb els anys però, una s'adona que s'ha de treure la pols de molts escriptors i poetes. No he trobat una presència constant de Riba que sigui ni molt menys comparable amb la de Miquel Martí i Pol o Joan Maragall (per posar un exemple menys recent). Clar que n'hi ha que han conviscut en la nostra època i ens semblen més propers, però hem de pensar que els "clàssics" són eterns, que sempre hi podem trobar una modernitat i complicitat, perquè la humanitat és com és, i molts abans que nosaltres van destapar les nostres pròpies inquietuds. Hi ha temes eterns: conflictes, desenganys, naturalesa... Sempre podem recórrer als clàssics. Riba és un clàssic.

XV
Una altra fulla
desisteix de la branca;
cada vegada
el jardinet em sembla
més gran, i que ens oblida.

XVIII
Sol baix com una mà desesperançada;
se'n va, deixant-nos
dolçament a la trista
fosquedat de les coses.

De Del joc i del foc, 1947
Carles Riba (1893-1959)

Més Burton

2009-07-05T21:44:00.009+01:00

Pocs directors saben crear mons absolutament fascinants, l'exemple clau és Tim Burton. Agrada o desagrada, les opinions sempre són extremistes, però on podríem trobar colors i construccions més atractives o interpretacions més esperpèntiques? Una mica de fantasia sempre va bé per aïllar-nos per una estona d'aquest món de bojos, però bojos de veritat.

Aviat podrem veure l'Alícia passejant pel País de les Meravelles, a la gran pantalla, de la mà de Tim Burton. I és clar, com és habitual, amb Johnny Depp i l'equip que normalment ajuda a fer realitat la simulació de tants somnis.

La llengua és la casa de l'ànima

2009-07-02T12:53:00.003+01:00

Baltasar Porcel
(Andratx, Mallorca, 1937 - Barcelona, 2009)

Emoció en la veu

2009-06-25T14:54:00.005+01:00

Sílvia Pérez és, si no la millor cantant que tenim, de les millors del país. El seu cant supera de llarg l'expressivitat que puguin desprendre algunes cantants conegudes internacionalment. No és només aquest so tan perfecte, sinó tot el que hi ha al darrere, un amor a la música que es nota que surt del cor. En definitiva, la veu que moltes voldríem tenir.
La Sílvia va néixer a Palafrugell i és cantant d'Immigrasons, Las migas, Llama, Nou nonet, Jazzfrika, etc.

Espectacular en aquest projecte, Llama, on també escriu les seves pròpies lletres i compta amb l'acompanyament d'aquest estrany però preciós instrument, el hang.

Les nits d'estiu, plenes de música

2009-06-25T12:55:00.003+01:00

Durant juny i juliol es concentren molts festivals de música, almenys a Catalunya. A més a més, i això no sé si és gaire favorable, hi ha tants concerts que se sobreposen entre ells i no hi ha altre remei que recórrer a la tria. Sort que hi ha artistes, però, que s'emmarquen en més d'un festival.
Les entrades i els abonaments són una cosa a tenir en compte econòmicament, però val molt la pena gaudir d'un concert, perquè és únic i irrepetible, i costa més viure cicles tan cuidats com els de l'estiu.
D'entre els festivals més coneguts hi ha el Sònar, el Mercat de Música Viva de Vic, l'Acampada Jove... Però a banda d'aquests, que acostumen a reunir gran públic oferint artistes d'èxit, també n'hi ha que són realment atractius i especials, potser també més petits, en espais recollits i lluny de les massificacions.
No fa gaire hi va haver la fabulosa Fira de Vilaseca, amb un grapat de músics repartits per diferents indrets del poble. També hi va haver l'Animac, més dedicat als audiovisuals però amb ingredients musicals, i alguns altres, pocs més. Ara però, és quan se'n fan més.
Alguns dels que més m'atrauen a mi són el popArb (a Arbúcies), que concentra grups com Élena, Love of Lesbian, Manel, The New Raemon, Joan Miquel Oliver... I aquest any, més que mai, tinc moltes ganes d'anar a l'(a)phònica, un Festival de la Veu a Banyoles. Hi haurà la fantàstica Hanne Hukkleberg, u_mä, Anímic, Llama, Roger Mas... Poca cosa més es pot demanar que allunyar-se de la metròpolis i sentir la màgica sonoritat de totes aquestes veus. Si algú té intenció d'anar-hi que s'espavili, que aquest sona durant aquesta setmana!
I a tot això encara ens queda el Festinoval, el Cruïlla de Cultures, el Faraday 2009... Per tant, quedem que els estius, a la fresca i vora la música!

Us deixo amb un bon concert de Hanne Hukkelberg, perquè si no la coneixíeu, aprofiteu per tastar-la.

un temps al mig del mediterrani

2009-06-21T21:33:00.002+01:00

Temps perdut

el temps no es perd ni es guanya,
transcorre i el vivim, amb vents propicis
de vegades; d'altres cops amb angoixa.

(...)

Transcorre el temps;
ningú no el perd ni el guanya.
Transcorre el temps i transcorrem nosaltres.

Una de les meves illes, on el temps no existia. Només el sol semblava transcórrer. L'albada des de Favàritx; la posta per Nati.
I a la llunyania, l'ull prodigiós, que tot ho observa.

Picasso en moviment

2009-06-08T11:30:00.004+01:00

El Guernica que va immortalitzar Picasso pren vida en 3D gràcies a Lena Gieske. L'alemanya, que ha realitzat el vídeo per explorar més profundament els personatges de la pintura, acompanya la visita del Guernica amb la Nana de Manuel de Falla.

Ja ho deia el mestre Picasso, "no, la pintura no está hecha para decorar las habitaciones. Es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo".

El fènix i l'humà

2009-06-04T14:14:00.003+01:00

Hi hagué, fa temps, un ocellot anomenat Fènix. De tant en tant, després d'alguns centenars d'anys, encenia una foguera i s'hi cremava. Devia ser el primer parent de l'home. Però, cada vegada que es cremava, ressorgia de les cendres, aconseguia renéixer. I sembla que nosaltres fem el mateix, una vegada i una altra, però tenim quelcom que el Fènix no tenia. Nosaltres sabem l'estupidesa que acabem de cometre. Coneixem les maleïdes estupideses que hem comès durant mil anys, i mentre ho recordem i ho conservem en algun indret on puguem veure-ho, algun dia deixarem d'aixecar aquestes maleïdes pires i a llançar-nos-hi. A cada generació hi haurà més gent que se'n recordi.

Farenheit 451 , Ray Bradbury

Movem-nos pels quiets

2009-05-31T12:13:00.007+01:00

Quiet és el llibre que Màrius Serra va escriure al voltant d'en Llullu. Un llibre sincer, sense caure en sentimentalismes, on s'hi aboquen injustícies, divertides anècdotes i situacions difícils. Després del gran ressò del llibre i de la nostra comprensió, la dels lectors, en Màrius va decidir organitzar un acte benèfic: "Mou-te pels QuiEts".

Hi ha un bloc dedicat especialment a tota aquesta moguda: "El diumenge 14 de juny, a les 20 hores, se celebrarà a la Sala Pau Casals de l'Auditori el concert benèfic "Mou-te pels QuiEts" en pro de les Fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades als pluridiscapacitats."

En Jordi Ribó, reconegut fotògraf granollerí que ja ha col·laborat en el llibre, també ha fet unes fotografies que s'exposen a la llibreria Bertran de Barcelona. Aquí en teniu algunes, on apareixen persones conegudes que també participaran en l'acte del 14 de juny a l'Auditori.

La casa dels cors trencats

2009-05-23T18:53:00.008+01:00

Llibertat significa responsabilitat,
és per això que li tenim tanta por.
George Bernard Shaw

Comèdia incisiva i de regust àcid. El Nacional acull actualment, a la sala gran, La casa dels cors trencats, una obra de l'irlandès George Bernard Shaw, autor de la més coneguda Pigmalió. La dirigeix J.M. Mestres, de qui ja havíem vist El ventall de Lady Windermere amb alguns dels mateixos actors i actrius.
Com diu Joan Sellent, traductor de l'obra, La casa dels cors trencats és llarga, però gens avorrida. De fet, el que és estrany és que l'obra d'un important escriptor no s'hagués ni traduït ni representat mai a Catalunya i l'Estat Espanyol. Sellent també ens explicà en una xerrada prèvia per a alguns privilegiats que aquesta era l'obra preferida del mateix Bernard Shaw. També ens confessà que hi ha qui diu que el dramaturg inspirà alguns personatges en Virginia Woolf i la seva germana... El que és clar és que és una d'aquelles obres tan completes i divertides que t'allunyen per complet de la realitat. T'introdueix en un món de la classe alta irlandesa que, en un temps de guerra no pot més que fingir de riquesa. Amb personatges excèntrics i dones captivadores que desafien la hipocresia moral. En definitiva, un fresc magnífic de relacions impossibles amb el rerefons de la guerra.

Si voleu riure una estona i gaudir d'interpretacions a l'engròs veieu La casa dels cors trencats. Ironia fina que de vegades ratlla el sarcasme, vestuari captivador i una sala d'estar que sempre ha volgut ser un vaixell. I el jardí, el més gran que s'ha vist al TNC (toca fons!). Amb uns quants noms n'heu de tenir prou: Pep Cruz de capità remugador, Carme Elias de seductora, Abel Folk, Pep Anton Muñoz, Sílvia Bel...

L'estrena (dimecres 13 de maig) va ser fantàstica: entre professionals del teatre i amb una copa de cava a què ens convidaren per tancar la nit (i la companyia dels petards: el Barça havia guanyat el Chelsea). Quines nits, les de teatre! Per cert, al costat hi feien La casa de Bernarda Alba. I parlant d'altres obres, ja us aviso d'una que no ens podem perdre: Julio Manrique a la pell de Hamlet, a la Biblioteca Nacional de Catalunya i sota la direcció d'Oriol Broggi.

Piles de coses, embolics, garbuixos, soroll, cues, llistes...

2009-05-07T18:32:00.007+01:00

Què hi ha de la saturació?
Quan tot s'omple, s'acumula, se sobreposa, s'endarrereix, es precipita, es llença, cau, es desfà, s'agreuja... O ens espavilem amb el temps a sobre o recorrem a la tria, la solució que desemboca, primer, a la rendició i, després, al remordiment (una fugida?). Ja no queda espai, fem tard. I no cal preguntar-se per què o qui n'és el responsable, de les responsabilitats... És clar.

Quin és l'antídot? L'oblit?

Castells de paraules

2009-05-03T15:01:00.003+01:00

Quina pila de llibres que van quedant sobre la taula, a les prestatgeries de biblioteques i llibreries... Els clàssics encara hi són i els nous no paren d'arribar, però el temps no s'atura... Si en Firmin fos aquí sabria per on començar.

HBO: la millor ficció televisiva

2009-04-25T12:51:00.003+01:00

És impressionant el que realitza l'HBO. No només una, sinó que produeixen les millors sèries (Six feet under, In treatment, etc). Us passo un dels seus últims productes que experimentareu a la perfecció si aneu directament a aquest enllaç, que és el seu web (requereix una mica d'interacció, però millor!). Per resumir amb què us trobareu, amb aquest vídeo us en fareu una idea:

HBO Voyeur from Big Spaceship on Vimeo.

Un bloc d'apartaments: vides paral·leles, escenes quotidianes. Tot a la vegada.