El silenci

El silenci que
s'escampa dins la nit
és el preludi de pensaments
que es claven en les parets
nues, on els ulls
cerquen signes
inequívocs que els guiïn
enllà de tants dubtes.

i voldries posar-hi paraules
però es
mostren esquives,
ara ocultes al fons
d'aquest jo que,
de sobte, se'm fa estrany.

Montserrat Abelló
El fred íntim del silenci

Voldria treure de la memòria, una mica empolsinada, dues recomanacions que podria haver fet ja fa temps, però sempre seran vàlides, i més tractant-se de llibres. Tinc dues novel·les que de vegades reapareixen, pel que sigui, i no sé per què, però em vénen al cap. Han arribat més lluny que d'altres, són reflexives i no es caracteritzen precisament per un fil de gaire acció sinó de convivències i emocions. Narren moments feliços però també dies tristos. Coses que aparentment són nimietats però que conformen el dia a dia i que sovint tenen més importància que la que molts li donen.
Són En lloc segur, de Wallace Stegner, i Una música constant, de Vikram Seth. El fred íntim del silenci de la Montserrat Abelló també és un bon poemari i va molt més enllà del silenci.

En un canal d'Amsterdam...

Amsterdam Acoustics - The Black Atlantic : Fragile Meadow from Mokummercials on Vimeo.

A mi m'agrada Bon Iver i també Sigur Rós, per això no és estrany que m'agradi The Black Atlantic i els seu nou disc Reverence for fallen trees. La llàstima és que són dels Països Baixos i que, de moment, Barcelona no és a la seva llista de propers escenaris. Tot arribarà...

Cossos de llum

Caminant entre escultures i pintures de Miró. Baixant les escales per entrar en un petit espai. Foscor absoluta, cap finestra ni bombeta il·luminen la sala. Excepte tres cossos. Els cossos d'una dona, a mida real, que es despleguen enmig de l'aigua. Fragilitat, desig i llibertat humana. Imatges en silenci explícit.

(Mayte Vieta exposa els seus cossos de llum dins Silenci explícit a la Fundació Joan Miró. Sí, allà on tenim tota l'obra del gran artista català, una mica oblidat en un carrer de Montjuïc, hi ha un espai dedicat a exposicions que no hi tenen res a veure)

El mur de la vergonya

20 anys de la caiguda

"You are leaving the american sector", un missatge que ha perdut el sentit. Ara Berlín és una i no hi ha murs que separin Alemanya. La resta de murs són invisibles, però hi són a molts altres pobles. Fa vint anys, però, va caure aquest i diuen que canvià el món. No va ser en va, doncs, que moltes persones hi perdessin la vida.

El músic de la Pau

Amb la Guerra Civil, Barcelona va caure i Pau Casals decidí exiliar-se i no tornar a la seva terra, Catalunya, fins que no es recuperés la democràcia.

"Hi ha coses més importants que la música"
"La vida d'un artista és inseparable dels seus ideals"
"Sóc català"
"Vaig alçar la meva veu en la causa de la pau"

El seu compromís, actitud i defensa constant per aquest poble el van convertir en un símbol de l'exili català. És la prova que des de fora es pot fer fins i tot més que estant a dins. Gràcies a ell la nostra crida prenia forma i més ressò. Alguns no ho tenen gens clar, però no hi ha dubte que l'amor al propi país és quelcom natural i que, per molt que costi, ja sigui amb un instrument o amb quatre paraules no hem de deixar de lluitar per la llibertat i per la pau.
Pau Casals era, després de bona persona, català, violoncel·lista i director. Un referent cultural de primer ordre.
Podeu veure l'exposició sobre Pau Casals i l'exili fins al 29 de novembre al Palau Moja de Barcelona (és gratuïta, no gaire extensa ni particularment original, però important per tot el que diu i defensa). No oblidem, sense el passat no seríem res.

Somni

La vida podria ser un barri amb carrers plens de fàbriques, una per a cada cosa i cada petitesa. Una per a cada record. I podríem tenir el nostre carrer preferit. I qui l'hagués asfaltat.
I algú que ja hi ha pensat diu que hi ha un carrer de la llum (paraula de quatre lletres) i que, abans d'aclucar els ulls, vol encendre una espelma per no deixar els seus somnis tots solets a les fosques...

Com tots els somiadors,
vaig confondre el desencís
amb la veritat.

Jean-Paul Sartre

La forma de les coses

Per què és tan important la forma de les coses? És possible donar forma a qualsevol cosa?
No som res.

Neil Labute ha travessat aquella frontera dels arguments suats i els bons arguments, els nous i sorprenents. Ens presenta un tal Adam, que coneix Evelyn, un "deus ex maquina que ens recorda salvatgement, amb ferocitat, allò que som", com diu el propi director Julio Manrique. Entre el repartiment hi consten quatre personatges interpretats per Cristina Genebat (gran personatge per una bona actriu), Marc Rodríguez (un encertat Adam), Xavi Ricart i Mireia Aixalà. Posada en escena brutal, en una línia molt cinematogràfica, i una gran integració amb el públic. I bravo per l'arrencada i també pel comiat. Molt recomanable. Ja ho diu Labute que, al públic, "m'agrada forçar-lo [...] els convé una bona sacsejada de tant en tant".
Ben merescuts premis Butaca 2008 a la direcció i millor muntatge de petit format.