Un dels millors pianistes del país està delectant el públic de l'Auditori de Barcelona entre el passat divendres i el proper dimarts, i ho fa amb una peça que, per sort, Mendelssohn va rescatar de l'oblit. Es tracta del Concert per a piano i orquestra núm. 4 en sol major (op. 58), de Ludwig van Beethoven, interpretat per Josep Colom i l'OBC.
Les primeres notes sonen des del piano quan Colom comença a acariciar les tecles. De seguida s'hi afegeix l'orquestra, que passa tot el primer moviment dialogant amb el concertista. Quan arriba l'Andante con moto, però, el pianista és qui té el protagonisme, i ho fa lluny del camí que pren l'orquestra, amb melodies i ritmes diferents, la qual cosa converteix el moviment en una bonica odissea marcada d'independència. La música se submergeix en la melancolia fins que tanquen el concert amb el Rondó, més tradicional i clarament liderat pel solista. Semblava increïble que tants instruments fossin súbdits d'aquelles tecles, tecles que no sabies si realment s'enfonsaven o no, i tot i així ressonaven suaument per tot l'Auditori.
El programa, però, no acabava aquí, sinó que seguia, a la segona part, amb les Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber, de Paul Hindemith, i l'obra de Richard Strauss El cavaller de la rosa (que, a més, donava nom al programa). Beethoven, amb el concert, ja trencava els motlles entre classicisme i romanticisme amb influència germànica. Hindemith i R. Strauss són posteriors i també beuen de la tradició musical germànica, però ho fan amb nostàlgia i referents, ratllant els límits de la tonalitat però retent homenatge patriòtic. A més, totes aquestes obres van ser composades en temps de guerra, II Guerra Mundial, i així ho plasma la nostàlgia de la seva música. En Gonçal Calvo hi afegeix que "Sobre les diferències entre la relació amb el nazisme d'Strauss i Hindemith, doncs bé, com que el primer feia música en la tradició més germànica, no ho tenia tan cru com l'outsider de Hindemith, que pel nazisme, per culpa de la seva música "degenerada", era tan repudiable com si li hagués sortit un fill gay a una família de l'Opus. Diguéssim que un va flirtejar amb el nazisme per obtenir bons càrrecs i aprofitava el seu prestigi per assegurar-se una certa protecció i l'altre va haver de sortir cames ajudeu-me primer cap a Suïssa i després cap als Estats Units, tot i que Hindemith va rebre encàrrecs i va arribar a dirigir projectes del Reich. Com a conseqüència un sempre ha estat mundialment reconegut pel gran públic i amb l'altre s'ha hagut d'anar fent feina per tornar-li el prestigi que d'alguna manera el seu poble li va negar en la seva època."
Per últim vull declarar-me admiradora d'Eiji Oue, l'actual director de l'OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Només l'havia vist a través de la pantalla i ara que per fi l'he pogut veure en acció directament m'ha semblat magnífic. La impressió que fa amb el seu esmòquing fosc però llampant i la rosa al pit és de cert exhibicionisme acostumats a directors més discrets. Però Oue ve d'Hiroshima i té una manera de fer totalment diferent als d'aquí. Això de vegades agrada i de vegades no. En la meva opinió, Oue és un gran director, no per l'aspecte que fa (que ja deixa intuir alguna cosa, com per exemple que no té vergonya), sinó per com dirigeix. Dirigeix sense embuts, amb la major expressivitat corporal, dramàtica però experta i definida. L'encerta en cada un dels seus moviments, els controla i els sent de manera que no li cal partitura, perquè té la música al cap i al cor, només li queda guiar als músics i acotar i recordar aquelles petites coses que, potser encara després de molts assajos, cal reforçar. Encomana el seu entusiasme i tira endavant la música pel camí correcte. Crec que ha exprimit l'OBC, una bona orquestra, i ha aconseguit arribar als oients. Oue puja a l'escenari i es rebel·la simpàtic, sensible, atent i agraït, molt agraït pel públic i pels músics, que per altra banda estan encantats que algú com ell porti la batuta. És clar, a mi també m'agradaria. Però això s'acaba, la propera batuta serà de Pablo González, que substituirà Oue la propera temporada. Esperem que ell encerti els errors d'Eiji Oue: segons diuen, la programació. Bé, li ho perdono, i més després del declarar-se "ambaixador de Catalunya al món."
L'home que travessa el carrer encongit, intentant evitar que la pluja li arribi a la pell, amb una gavardina i la mà a la butxaca és l'home que sembla plasmar-se a ell mateix. És Giacometti (Alberto Giacometti, Suïssa 1901-1966), escultor i pintor suís, autor de nombroses escultures llargues i primes, de cossos fets de densos materials. Obres surrealistes que han begut de l'impressionisme d'un pare pintor. Obres que caminen soles i que reprodueixen l'home, amb el caminar cap endavant i la textura rugosa que el fa indefinible, complex. Els seus bustos són lluny dels que coneixem de grans Cèsars. Per això també és a la Tate Modern al costat de Picasso i de Kandinski, obres amb què topes quan entres a la sala i t'atures, al davant, per pensar-hi, per observar i anar suavitzant una petita agulla que es clava al pit, per exemple, en posar-se davant una obra de Giacometti.
Escrits
